Jo confesso
Comentari:
Tal com es pregona des del mateix títol, “Jo confesso” és el relat introspectiu que fa Adrià Ardèvol, el protagonista de la novel·la, quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.
Amb aquests dos elements –un home i un violí- com a eix vertebrador de tot el conjunt l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –considerat així: amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà en el seu itinerari damunt de la terra. I, molt especialment, en el darrer mil·lenni.
Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés-
És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una enriquidora visió panoràmica de cada situació.
Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps.
Una variant encara més sorprenent –i d’una eficàcia descriptiva summament remarcable- és la filigrana tècnica d’unir en un sol paràgraf, accions paral·leles.
Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d'existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.
El llibre es clou amb un parell d'efectes importants concentrats en les darreres deu pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada