Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curiositats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curiositats. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 d’agost del 2013

La soledad de los números primos

Bones lectors, avui desde la biblioteca Can Torró feim una recomació que ens ha suggerit la nostra alumna en pràctiques, na Inés Soliveres. Es tracta de la lectura "La soledad de los números primos" de l'autor Paolo Giordano. Aquí la teniu!

Paolo Giordano se ha convertido, hoy por hoy, en el fenómeno editorial más relevante de los últimos años en Italia. Con tan sólo veintiséis años, La soledad de los números primos, ópera prima de este recién licenciado en Física Teórica, ha sido galardonada con el premio Strega 2008 y ha conseguido un éxito de ventas sin precedentes para una primera novela. Asimismo, ha despertado un gran interés internacional, será traducido a veintitrés idiomas y ha sido adaptada al cine.
Como introducción a esta excepcional novela, dejemos al texto hablar por sí mismo: <<En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.>>

Esta bella metáfora es la clave de la dolorosa y conmovedora historia de Alice y Mattia. Una mañana fría, de niebla espesa, Alice sufre un grave accidente de esquí. Si la firmeza y madurez con que este joven autor desarrolla el tono narrativo impresiona y sorprende, no menos admirable es su valor para asomarse sin complejos, nada más y nada menos, a la esencia de la soledad.


dimecres, 29 de maig del 2013

La ridícula idea de no tornar-te a veure, Rosa Montero

Avui hem trobat dues critiques interessants respecte a la novel·la "La ridícula idea de no tornar-te a veure" de na Rosa Montero.

Vos deixam amb la següent opinió d'un blogger i vos facilitam mes endavant l'enllaç de una altra opinió.


M’ha agradat tot el que he llegit de Rosa Montero, pel tractament fresc i original que sap imprimir a les històries que t’explica, i també perquè sense fer massa focs d’artifici ni rebombori, aconsegueix mitjançant una prosa senzilla que t’endinsis quasi bé de forma natural dins la seva ficció, la qual et pot portar tant a un passat remot (Història del Rei Transparent) com a un futur no massa llunyà (Llàgrimes a la pluja)

L’última de les seves obres, que porta el suggerent títol de La ridícula idea de no tornar-te a veure, no hi ha dubte que és una obra bastant difícil de contextualitzar des d’un punt de vista crític perquè, senzillament, és com una mena d’hibridatge a cavall entre la biografia, l’autobiografia, l’assaig feminista (o si es vol, de reivindicació del paper de la dona al llarg de la història) i alguna que altra reflexió en clau filosòfica, sobretot envers la mort. I quina vida, en aquest cas, descriu l’autora madrilenya a través de la clau biogràfica? Doncs ni més ni menys que la de Madame Curie, amb la qual estableix un paral·lelisme que fa de combustió a l’argumentació inicial del llibre: en efecte, totes dues es queden vídues i tindran que fer front al dol per la pèrdua d’una persona amb la que han compartit molts anys de vida.

Rosa Montero intenta comprendre la vida de Marie Curie des de la vessant femenina, la seva pròpia, explicant les impressions que té dels avatars més importants en la trajectòria de la científica nascuda a Polònia que va morir degut a una exposició excessiva a la radioactivitat. Ho fa com a homenatge i com a reivindicació i veu de totes aquelles dones que al llarg de la Història han sigut silenciades, menyspreades o esborrades en detriment del paper predominant i quasi bé exclusiu de l’home en els cercles de poder. I ho fa de forma apassionada, original, a través de la figura i personalitat forta i contundent de la descobridora del radi i del poloni, agermanant-se en tot moment en uns fets i trets de caràcter que Montero intenta comprendre des de la vessant més profunda (i feminista, és clar...) Al final del llibre, adjunta un petit apèndix amb un extracte de memòries de la mateixa Madame Curie i les seves reflexions intimistes sobre el dol que elabora arran la mort de Pierre Curie, atropellat per un cotxe de cavalls.

Tinc la impressió, a l'acabar de llegir aquest “La ridícula idea de no tornar-te a veure” que l’obra d’aquesta peculiar autora no estaria completa sense aquest petit llibre que per moments esdevé literatura preciosa, amb un to d’intimitat i de sinceritat que sembla sortit espontàniament del savoir faire d’una bona escriptora que coneix molt bé el seu ofici, els seus clarobscurs, la impostura al cap i a la fi de les paraules que, a pesar d’això i en determinants moments vitals, es tornen taules de flotació necessàries i potser terapèutiques. En aquest sentit, moltes expressions d’aquest peculiar “assaig”, a part de tenir un lirisme realment acurat i bell, semblen sortides directament d’una sensibilitat que té molt present el record per la pèrdua del seu home.
En definitiva, tot un plaer, hi podem copsar a més una escriptora en estat de gràcia a qui li ha sortit una obra rodona que, ho dic ben clar, no m’importaria tornar a llegir de seguida una altra vegada, per a tornar-me a recrear en algunes expressions que m’han encantat i que m’agradaria retenir.

Són les últimes paraules de Rosa Montero a La ridícula idea de no tornar-te a veure, en clar i sentit homenatge cap a la persona que ha compartit tant d’anys amb ella, i el record que tenia el seu home, quan era petit, al poble que el va veure néixer, d’una nena que es pujava a la figuera per a cantar, i així evitar que els moixons es mengessin les figues a l’arbre:


Quizás los humanos estemos tópicamente acostumbrados a fijarnos sólo en los grandes hechos, en los actos pesados, en la solemnidad y en el afán. En cosas tan obvias y ruidosas como el descubrimiento de la radiactividad y la penicilina, o la llegada a la Luna, o el auge y la caída de los imperios. Que, por supuesto, son sucesos memorables y es lógico que nos llamen la atención. Ahora bien: eso no es todo lo que hay. Pero supongo que hace falta vivir mucho, y lograr aprender lo vivido, para llegar a comprender que no hay nada tan importante ni tan espléndido como el canto de una niña bajo una higuera.


Altra opinió:

Nomes hem trobat bones critiques d'aquesta novel·la i tu, que opines?







Informació recollida:


dijous, 16 de maig del 2013

Llibres impresos vs llibres en pantalla



      A pesar de que s'han realitzat diverses investigacions per tractar d'entendre el que succeeix realment amb el cervell en quant a la lectura en pantalla i si existeixen diferencies amb la lectura impresa. El que es cert es que no podem donar resultats que responguin clarament a certes preguntes. Comprenem millor quan llegim en format imprès que quan llegim en pantalla? Els nostres cervells tenen una activitat diferent i es desenvolupen de forma diferent depenent del format de lectura?

Resulta impossible determinar si es millor o no la lectura dels llibres impresos VS lectura en pantalla, el que si que podem fer es concloure que cada tipus de lectura estimula diferents áreas del nostre cervell i per tant hi ha que entendre que son lectures distintes. Hi ha algunes entrades com, afecten els llibres electrònics a la memori? i Com internet canvia el funcionament del cervell? No es llegeix millor ni pitjor,  es llegeix diferent i cada tipus de lectura ens demanada distinta activitat cerebral.

A pesar de que no es possible determinar quines de les dues lectures es millor, es important quantificar e identificar les diferències entre ambos. D'acord amb l'article "El cerebro lector en la era digital" escrit per Valentin Muro i, que fa eco de l'article "The reading brain in the digital age: The science of paper versus screens" publicat al Scientific American, s'analitzen alguns estudis que expliquen precisament aquestes diferencies de les que s'han comentat anteriorment.

Per exemple, un llibre imprès permet al cervell lector una ubicació espacial (pàgina esquerra i dreta, grossor del llibre, principi i final, etc), mentre que les pantalles només et permeten tenir una idea de una longitud; per tal motiu, es mes probable que un lector de documents impresos recordi mes una lectura i certs passatges, a diferencia dels lectors en pantalla a qui els costa un poc mes de treball. Cal aclarir, no obstant això, que ambos tipus de lectura se està aprenent i comprenent encara que amb diferencies mínimes en la lectura d'impresos, els lectors sabien les coses, mentre que en la lectura en pantalla el lector tenia que tornar al text per recordar lo après; tant així, això no significa de cap manera que no estigui aprenent. 

De igual manera, aquest article ens mostra que l'activitat cerebral varia depenent del format de la lectura. Quan una persona llegeix en pantalla, el cervell ha de processar molta mes informació, tot això se deu no només als múltiples distrac-tors que puguin venir en forma de notificacions, missatges de text, xarxes socials i correu electrònic, entre altres; si no també a que les pantalles retro-iluminades demanen un major treball del cervell i, de fet, el botar d'aplicació en aplicació i la multi-funcionalitat estan modelant també el nostre cervell, encara que, novament es impossible determinar si de forma positiva o negativa.

Resumint, els impresos ens permeten enfocar-nos, mentre que les pantalles ens fan botar d'una cosa a una altre i, per ambos casos, l'activitat cerebral es distinta, per tant, la manera de comprendre també.



Fins aquí l'article. I vosaltres, que opinau?







Informació recollida:

dijous, 4 d’abril del 2013

Biblioteques

10 biblioteques públiques rares i belles

Què tal un recorregut per algunes biblioteques públiques rares (i alhora belles) en diferents ciutats del món? Cada biblioteca és única, ho sé, però les deu integrants d'aquesta llista són cridaneres pel lloc en què es van construir, pel seu patrimoni o per una arquitectura i un disseny poc tradicionals. No deixin d'apuntar-se a conèixer-les.
Biblioteca Pública de McAllen
Bibliotecas extraordinarias, Walmart

Aquesta biblioteca es troba en el que abans va ser un Walmart abandonat i es deu a l'estudi d'arquitectura Meyer, Scherer & Rockcastle (MS&R). La seva col·lecció de llibres està dirigida especialment als nens, encara que hi ha títols per a totes les edats i tots els gustos. Compta amb sala de còmput i altres serveis gratuïts.
Biblioteca Liyuan
Bibliotecas extraordinarias, China

Està als afores de Pequín, Xina, a dues hores en acte de la ciutat. El lloc té una estètica contemplativa. A més de ser notable per la seva arquitectura, que és poc comú, es troba a la meitat del bosc, la qual cosa és una espècie de paradoxa que es resol si prenem en compte que el lloc es troba a cinc minuts a peu del poble.
Biblioteca Beinecke de Manuscritos y Libros Raros

 Bibliotecas raras, Yale

Pertany a la Biblioteca de la Universitat de Yale (Conneticut, Estats Units). El seu nom parla per si mateix: s'especialitza en llibres rars, pels quals solen consultar-la són investigadors en la seva majoria. És l'actual posseïdora del Manuscrit Voynich, escrit fa uns 500 anys per un autor desconegut en un alfabet no identificat i un idioma incomprensible (el denominat voynichés). També protegeix un exemplar de la primera Bíblia de Gutenberg, el primer llibre procedent d'una impremta de tipus mòbils. L'edifici, sense finestres, va ser construit en els 60 amb base un disseny de Gordon Bunshaft.
Bibliotheca Alexandrina
Bibliotecas raras, Egipto 

La Biblioteca Alexandrina, situada a Alexandria, Egipte, a la vora del Mar Mediterrani, és també un important centre cultural. Com s'aprecia a la foto, la seva construcció commemora de l'antiga Biblioteca d'Alexandria, destruïda en l'Antiguitat. El projecte va resultar de la unió d'esforços econòmics de països europeus, americans i àrabs, i del suport de la Unesco. A la seva inauguració van acudir reines i caps d'Estat. No és la més rara de la llista, però la inclós perquè la seva arquitectura em sembla sorprenent.
Biblioteca del profesor Richard Macksey
Biblioteca de Richard Mack

En 2007 es va anunciar que el professor Richard Macksey donava la seva llibreria a Sheridan Libraries, perquè la col·lecció (de més de 70 mil llibres, manuscrits i obres d'art) pogués consultar-se. Més que rara, és envejable, i no només per la quantitat de títols: el recinte en què es trobaven era acollidor i caòtic, igual que l'acte de llegir.
Biblioteca John Rylands
Biblioteca, Mánchester

Està a la Universitat de Mánchester, a Anglaterra. Es va fundar en 1972 i és la major biblioteca del Regne Unit. Conté el fragment orignal més antic del Nou Testament (conegut com el Fragment de Sant Joan) i una de les dues còpies existents de la mort d'Arturo en impressió de William Caxton (1485). Veure-la ens fa pensar a les primeres biblioteques. S'apega tant al concepte que resulta rara en aquests temps.
Biblioteca Pública de Stuttgart
Bibliotecas raras, Alemania

Aquesta biblioteca alemana és blanca, geomètrica i perfecta, de manera tal que gairebé sembla un dibuix o una maqueta. Va ser construïda per Yi Architects en 2011, any en què va guanyar un important concurs d'arquitectura. La seva estètica destaca dels arbres i les cases de sostres vermells que l'envolten
Biblioteca Pública de Vennesla
Biblioteca Pública de Vennesla

Aquesta Biblioteca, situada en Vennesla, Noruega, va ser dissenyada per la signatura d'arquitectura Helen & *Hard. La seva estructura està conformada per 27 costelles. Els espais blaus que veuen entre els prestatges són, de fet, butaques, en els quals el públic pot, literalment, recolzar-se a llegir. A més, va ser reconeguda amb la màxima certificació dins del sistema noruec de construcció sustentable, doncs es va construir amb materials i mètodes amigables amb el medi ambient. La seva il·luminació natural és perfecta.
Biblioteca Nacional de Bielorrusia
Bibliotecas raras, Bielorrusia

La Biblioteca Nacional de Bielorússia està situada a Minsk i va ser fundada en 1922. Posseeix més de vuit milions d'exemplars en diversos formats. El nou edifici va acabar de construir-se en 2006 i va ser dissenyat per Viktor Kramarenko i Mikhail Vinogradov. La il·luminació nocturna fa que sembli més antre que biblioteca.
BiblioTech
BiblioTech, biblioteca sin libros

BiblioTech serà la primera biblioteca pública sense llibres físics dels Estats Units (i molt probablement, del món). Comptarà amb arxius electrònics i dispositius en préstec al públic: i-readers, estacions amb computadora, laptops i tabletas. Expliquen que serà més aviat semblada a una tenda Apple.

Els seus estils són diferents entre si: algunes són acollidores i unes altres són tan impecables que fa por embrutar-les amb la vista, unes tenen exemplars rars i antics, i fins a hi ha una amb llibres que es troben exclusivament en format digital. La veritat és que totes es veuen d'allò més interessants.




dimarts, 2 d’abril del 2013

Què fa d'Ausiàs March un poeta extraordinari?



Una de les millors poemes d'amor mai escrits

      La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí -en la concepció de l'amor angèlic i bestial-, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3.


El político y científico de Osetia del Norte-Alania Ajsarbek Galázov en 2010

Ausiàs March (Beniarjó, 1397 - València, 1459) va ser un poeta i cavaller valencià medieval, originari d'una família de la petita noblesa amb aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del Segle d'Or valencià i de la literatura en català.

En la seva producció l'amor és un tema tan important que arriba a generar uns altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte d'est. En l'obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència, la relació home-dona serà la barreja de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel·lectual (contemplació i pensament).
L'autor només mantindrà de la poesia trovadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant una senyal per amagar el seu veritable nom. 

Informació recollida de:
http://es.wikipedia.org
http://tirantdebloc.blogspot.com.es/2008/11/msica-i-poetes-veles-e-vents-dausis.html





Una de les millors poemes d'amor mai escrits:

Veles e vents han mos desigs complir

(Ausiàs March)

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.
I ja si vole-ho fer complert el goig, senti-ho cantat per en Raimon:


Recomanat sentir-ho: http://youtu.be/kTrXHvrvo2I


 

dilluns, 1 d’abril del 2013

Mones literàries




GASTRONOMIA
Mones literàries
La pastisseria Noguera, que té botigues a Vilobí d'Onyar, Girona i Riudellots, ha incorporat llibres per a infants i joves a les mones amb l'objectiu de fomentar la lectura. Un 40% de les 300 mones que cada any surten del seu obrador arraconaran les figures i oferiran als padrins la possibilitat de regalar històries als seus fillols. Els llibres són de les escriptores Dolors Garcia i Marina Palmés.

 


Informació recollida:

dissabte, 2 de març del 2013

Lectures obligatories?




El 2 de marzo de 1912 de declaraba obligatoria la lectura de "El Quijote" en las escuelas públicas españolas.
¿Creéis que es bueno que hayan lecturas obligatorias en la enseñanza o por el contrario pensáis que es nocivo para el fomento de la lectura?






Informacio recollida de:
https://www.facebook.com/LibreriaRayuelaEC
http://24.media.tumblr.com/tumblr_lyfor9Btps1qkaoroo1_500.jpg

dimarts, 26 de febrer del 2013

Cinema, Tennessee Williams, efemerides


    El 25 de febrer de 1983 mor Tennessee Williams. Va ser un destacat dramaturg nord-americà. El nom "Tennessee" l'hi van donar els seus companys d'escola a causa del seu accent meridional i al l'origen de la seva família  En 1948 va guanyar el premi Pulitzer de teatre per "Un tramvia anomenat desig", i en 1955 per "La gata sobre la teulada de zinc". La seva obra de 1952, "La rosa tatuada" (dedicada al seu company, Frank Merlo), va rebre el Premi Tony a la millor obra. Els crítics del gènere sostenen que, Williams escrivia en estil gòtic meridional. És coneix mundialment perquè moltes de les seves obres han estat filmades.


L'estil gòtic

    El gòtic meridional és un subgènere de la novel·la gòtica, principalment desenvolupat als Estats Units d'Amèrica. En aquest estil apareixen elements super-naturals o estranys per crear l'argument. A diferència de la novel·la gòtica, en aquest subgènere no s'usen aquests elements per crear suspens, sinó per descriure qüestions socials i explorar la cultura del sud dels Estats Units.

Alguns escriptors que han conreat aquest gènere són William Faulkner, Flannery O'Connor, Tennessee Williams, Truman Capot i Cormac McCarthy entre uns altres.



Tennesse Williams al cinema

Les peces dramàtiques de Tennessee Williams han estat adaptades en diverses ocasions al cinema. Les adaptacions van ser dirigides pels més grans directors de la seva generació, des de Joseph L. Mankiewicz fins a John Huston. 


Donada la intensitat de les trames i la riquesa potencial dels seus turmentats personatges, la qualitat d'aquestes adaptacions ha estat, en general, magnífica, i molt propícia perquè actors de qualitat exposin en elles el seu talent interpretatiu. Així, Elia Kazan va dirigir en 1951 la primera adaptació al cinema d'una obra de Williams, Un tramvia anomenat Desig, interpretada per Marlon Brando i Vivien Leigh, que s'explica entre les millors mai rodades sobre un text del dramaturg; Daniel Mann va portar al cinema La rosa tatuada en 1955, amb Anna Magnani, en un paper escrit expressament per a ella. Li va donar diversos premis d'interpretació -Oscar inclòs- i Burt Lancaster però, que la Magnani en negar-se a fer-la en els escenaris de Broadway va possibilitar la consagració de Maureen Stapleton.


Richard Brooks va dur a terme amb l'adaptació de la gata sobre la teulada de zinc en 1958, amb Elizabeth Taylor i Paul Newman com a protagonistes, una de les pel·lícules de referència obligada si parlem de les obres del genial Tennessee en la pantalla; i el mateix Brooks va dirigir en 1962 l'adaptació de Dolç ocell de joventut, repetint a Newman i amb l'excepcional Geraldine Page; recreant aquests ambients entre sòrdids i claustrofòbics que caracteritzen les obres del meridional, encara que més suavitzada pel que fa a l'original que adaptacions anteriors a causa de la censura als Estats Units, que aquest mateix any s'encebava amb Lolita (Stanley Kubrick) o Confidències de dona (George *Cukor).

Joseph L. Mankiewicz va estrenar en 1959 De sobte l'últim estiu, amb un repartiment estel·lar, com succeeix en moltes pel·lícules basades en Williams: Elizabeth Taylor, Katharine Hepburn i Montgomery Clift. Es va convertir gairebé des de llavors en una de les millors -si no la millor- translacions de la seva obra a la gran pantalla.


En 1961, Vivien Leigh va repetir amb obra de T. Williams en La primavera romana de la Sra. Stone, dirigida per José Quintero i acompanyada per un juvenil Warren Beatty com el gigoló romà Paolo vaig donar Leo. Potser no suficientment valorada en el seu moment, malgrat que va gaudir de gran popularitat, és una pel·lícula a tenir en compte. cal esmentar també l'esplèndida i fosca versió que va dirigir John Huston en 1964 de la nit de la iguana, amb Richard *Burton,Ava Gardner, Deborah Kerr i Sue Lió, l'acció de la qual transcorre a Mèxic, que en el seu moment va constituir un fracàs en taquilla però avui emergeix com un autèntic clàssic modern. Altres títols, no tan recordats però que mereixen una revisió, són: Estiu i fum, de Peter Glenville (1961), amb una de les grans interpretacions de Geraldine Page al costat de la ja citada Dolç ocell de joventut, i Propietat condemnada (1966), de Sydney Pollack, amb Robert Redford i Natalie Wood.


A partir dels anys 70, les obres de Williams es van portar més a la petita pantalla que al cinema (El zoo de cristall, en 1970, amb Katharine Hepburn; Un tramvia anomenat Desig en 1984, amb Ann Margret; La gata sobre la teulada de zinc en 1985, amb Jessica Lange; Dolç ocell de joventut en 1989, amb Elizabeth Taylor; etc.), però encara trobem una interessant encara que no definitiva adaptació del zoo de cristall (1987), dirigida per Paul
Newman, amb Joanne Woodward, John Malkovich i Karen Allen, rodada per a la gran pantalla.









Negro



    Negro, en su acepción literaria, es el que hace trabajos anónima-mente en provecho y lucimiento de otro, que pone la firma. La expresión es de origen francés -los ingleses usan el término ghostwriter, escritor fantasma- y surgió con la producción en masa de folletines en el siglo XIX, cuando se empezó a llamar négrier -negrero- al que firmaba y nègre -negro- a quien escribía. El mayor negrero fue Alejandro Dumas padre, que tuvo toda una factoría de escritores a su cargo, entre ellos, Gérard de Nerval. Algo debía de aportar Dumas, que intervenía dando ideas y retocando escenas, porque ninguno de sus negros tuvo tanto éxito bajo su nombre real como cuando trabajaba para él.
(Fuente: Revista Muy interesante).

divendres, 15 de febrer del 2013

La coma

Foto: "La coma, esa puerta giratoria del pensamiento" (Julio Cortázar)

    La importancia de las comas:

        Una coma puede ser una pausa. O no...
        No, espere.
        No espere.

        Puede hacer desaparecer su dinero.
        23,40
        2,34

        Puede crear héroes...
        Eso solo, él lo resuelve.
        Eso, solo él lo resuelve.

        Puede ser la solución.
        Vamos a perder, poco se resolvió.
        Vamos a perder poco, se resolvió.

        Cambia una opinión.
        No queremos saber.
        No, queremos saber.

        La coma puede condenar o salvar.
        ¡No tenga clemencia!
        ¡No, tenga clemencia!


"La coma, esa puerta giratoria del pensamiento" (Julio Cortázar)

La importancia de las comas:

Una coma puede ser una pausa. O no...
No, espere.
No espere.

Puede hacer desaparecer su dinero.
23,40
2,34

Puede crear héroes...
Eso solo, él lo resuelve.
Eso, solo él lo resuelve.

Puede ser la solución.
Vamos a perder, poco se resolvió.
Vamos a perder poco, se resolvió.

Cambia una opinión.
No queremos saber.
No, queremos saber.

La coma puede condenar o salvar.
¡No tenga clemencia!
¡No, tenga clemencia!




Recollida d'informació a la pàgina web: