Dispara, yo ya estoy muerto de Julia Navarro

"Dispara, yo ya estoy muerto" és una història repleta d'històries.

No espereu una història d'acció, perquè no ho és. El seu ritme és calmat, aportant diferents punts de vista d'una mateixa història, d'uns fets que van marcar a milions de persones de manera diferent, segons els seus orígens i les seves creences. Una novel·la de personatges marcats per les circumstàncies i pel marc històric que els va tocar viure. Víctimes, en moltes ocasions, de les decisions preses per uns altres.

La raó del títol no es desvetlla fins a les últimes pàgines. Així comença la novel·la: Hi ha moments en la vida en els quals l'única manera de salvar-se un mateix és morint o matant…

Destacar, la dificultat de mantenir l'equilibri en una història on tots tendim a decantar-nos per un o un altre bàndol, quan no obstant això l'autora, aconsegueix avançar per l'obra sense emetre judicis morals.

“Dispara,yo ya estoy muerto” és una novel·la riu en la qual s'entrecreuen les vides de dues famílies al llarg d'una centúria. D'una banda Samuel, d'ascendència jueva, amb què els seus familiars dóna començament la novel·la a Rússia, i que ens mostra els últims anys dels temps dels tsars i la gran repressió i els pogroms, allà per finals del segle XIX. D'altra banda està la família d'Ahmed, de profundes arrels àrabs, i que han viscut tota la seva vida en Palestina. Una trobada casual entre ells farà que les seves vides quedin entrecreuades per sempre, podent molt més l'amistat i l'amor que es professen entre aquests dos clans que l'odi interracial en el qual estan absolutament immersos. Els capítols en els quals es narren les peripècies de cadascuna de les famílies es van alternant alhora que la veu narradora, encara que per al lector això resulti inapreciable a causa de la gran sotilesa amb la qual escriu.

Jo amb prou feines sabia gens dels motius de la lluita entre jueus i palestins i ara almenys gràcies a aquesta novel·la ja tinc unes expliques nocions.

És una novel·la on ens adonarem que els somnis i les inquietuds que es tenen, no sempre depenen de nosaltres, hi ha vegades que les circumstàncies històriques i socials ens faran canviar, potser sense saber-ho, les nostres prioritats i alguna cosa en el que no crèiem o no estàvem d'acord acabarà imposant-se en la nostra vida. Mai diguis d'aquesta aigua, no beuré.

Font

Les guerres del pare de Pere Rovira

Font

Sinopsi:

Un pare i un fill lluiten contra la misèria material i moral, amb la urgència dels perdedors i l'orgull dels valents. Els envolta una constel·lació de personatges divertits i emotius, i un món de tertúlies mentideres, tecs inacabables, timbes clandestines de cartes, lleialtats incondicionals i aversions incurables. Les guerres del pare recrea amb una vivacitat extraordinària el moment en què la riquesa corruptora del turisme irromp en la vida rural i artesana d'un poble català del segle passat. El mític cafè Florida serà l'únic espai de llibertat i diversió en un poble castigat per l'engany la discòrdia.

Informació recollida: http://www.grup62.cat/

Comentari:

No us ha passat mai que un llibre us cridi? Doncs a mi sí. Era a la biblioteca, i en acostar-me al taulell de les novetats, el vaig veure, i em deia "agafem....", quina bestiesa, vareig pensar.

Pro a la setmana següent tornava a ser allí, i tornem- hi "agafem...", no vareig pogué resistir-me, vaig fer-lo meu.

I tant que em cridava!!!, feia molt de temps que no gaudia tan amb la lectura d'un llibre, les paraules del Baster semblava molt sentir al meu pare, havien fet la guerra al mateix lloc i tenien tots dos la mateixa "sorna". Era com si alguns dels capítols fos la meva de vida. (pot- ser era la veu del pare la que deia "agafem..." Quines ruqueries!!

Anem per comentar el llibre.

Les guerres del pare, una novel·la rural amb context històric, misèria, una mica de sofriment i molt sentit de l'humor. "Home, és que l'humor era la principal arma d'aquesta pobra gent, que vivia en un poble, en ple franquisme, sense més distracció que el cinema de diumenge a la tarda " diu l'autor." La situació era molt dura, però la hi prenien amb ironia". Hi ha personatges brillants, com Joanet Cantó, un individu lleig com un pecat, desgarbat i canós, però molt ben dotat. Hi ha discussions trepidants, com les quals es viuen en la tertúlia en cal Baster. I hi ha tendresa, la d'un fill cap al seu pare. Aquest és l'eix central de l'argument.

De principi a fi, Rovira desplega una capacitat extraordinària com a narrador d’històries. 

Les guerres del pare és una autobiografia novel·lada i té dos protagonistes centrals, un pare i un fill. El pare, el Baster, és un home excepcional (honest, franc, irònic, intel·ligent, lliure, ("humil, sense rebaixar-se, i digne, sense enfilar-se”) que acompanya el fill en el transcendental trajecte que va des de la infantesa (l’escola franquista i els jocs a les vies del tren) fins a l’adolescència (amb el descobriment de l’atracció femenina). A la primera meitat de la novel·la, assistim als orígens i la joventut del Baster i als primers passos per la vida del seu fill, que és qui ho narra. A la segona meitat, sota el títol de “La guerra dels metges”, es recrea l’ambient del Florida, un espai de diversió enmig d’un poble dominat per la mesquinesa i dividit en dos bàndols irreconciliables, amb el rerefons de com la corrupció urbanística va arribar als pobles de la costa als anys seixanta.

Carregada de tendresa i ironia, Les guerres del pare és una novel·la sobre el pas del temps (“som perquè fugim”) i la voluntat de viure en llibertat. “He guanyat la meva guerra de no tenir amos, de creure en el que vull”, diu el Baster des de la vellesa, mentre evoca la seva joventut. Les guerres del pare és tota una lliçó de vida.

La hija de la criada de Barbara Mutch

La difícil elección entre el amor y el sentido del deber, entre la amistad y las convenciones sociales en las áridas llanuras de Suráfrica. Corre el año de 1919. Cathleen se traslada a Suráfrica, al duro y desértico Karoo, para casarse con su prometido al que no ha visto en cinco años. Pero el matrimonio no va a resultar como había soñado. Aislada en un entorno inhóspito, Cathleen encuentra consuelo en escribir su diario y en criar a sus dos hijos, Philip y Rose. También a Ada, la hija de su criada, a la que enseña a leer y a tocar el piano, a amar a Chopin. Todo se verá alterado cuando Ada descubre que está embarazada, que espera un hijo mulato en un país que no admite las relaciones entre blancos y negros. Ada se escapa al sentir que ha traicionado a Cathleen. Despreciada y marginada por ambas comunidades, tiene que luchar por su supervivencia y la de su hija. La música, y Cathleen, serán sus refugios. “La hija de la criada” es una deliciosa y emotiva novela, cargada de sentimientos, que retrata con hondo detalle el drama y la desolación de dos mujeres de inquebrantable valor cuya profunda amistad les lleva a superar las inhumanas convenciones sociales de una época y los peligrosos límites de la segregación. Una historia que nos enseña que más allá de la crueldad humana perdura el amor y la esperanza. “Una obra que hace aflorar las venas de lo humano en una sociedad profundamente injusta.” Sydney Morning Herald “Una historia de crueldad, amor, esperanza y redención.” Queensland Times “Una historia absorbente.” North Shore Times “El lector vive el horror del racismo y la esperanza representada en el personaje de Catherine que se niega a seguir las inhumanas leyes del apartheid.” Book Review “Una buena novela, bien estructurada y con una trama enriquecedora.” Courier Mail “Una novela provocadora, que hace pensar. Una novela llena de emociones sobre un periodo lleno de inquietudes.” 

Fotografia i resum  recollit a: http://www.alianzaeditorial.es/fichaGeneral/ficha.php?obrcod=3055500&web=34

El preludi de Chopin al que fa referència la novel·la es : Preludi en re bemol mayor Op.28 nº 15 "Raindrops".

Comentari

La filla de la criada és una història d'amistat, lleialtat i amor fraternal. Conté fragments molt durs en els quals els seus protagonistes s'enfronten a complicades circumstàncies i garrotades de la destinació però també moments molt tendres barrejant en moltes ocasions les llàgrimes i el riure, el dolor i el plaer.

Hi ha novel·les que es defineixen des dels seus primers paràgrafs i ja ens podem fer una idea tant del seu estil com del seu contingut. Quan vaig començar la lectura de la filla criada, de seguida vaig pensar que anava a ser una lectura molt especial i després d'acabar-la he pogut comprovar que no em vaig equivocar en absolut.

Ha estat una lectura que m'ha entretingut, emocionat i m'ha fet viatjar amb una història i uns personatges que estic segura que trigaré molt temps a oblidar. Em vaig enganxar a ella des de les seves primeres pàgines i l'he devorat, he gaudit moltíssim de la seva lectura.

Haig de reconèixer que l'autora m'ha conquistat amb els personatges. Ja des del principi em va ser molt fàcil connectar amb Ada, la protagonista, un personatge que s'arriba a voler al llarg de les seves pàgines. 

Un altre dels grans encerts que crec que té aquesta novel·la és el seu estil narratiu tan senzill, proper i envolupant que ens acompanya durant tota la seva extensió. Resulta increïblement fàcil introduir-se al món que Barbara Mutch ens presenta i viure les mateixes experiències alhora que els seus personatges. Narrada en primera persona pel seu protagonista fa que entenguem molt bé el seu punt de vista, explicant-nos tot el que succeeix però sense caure en dramatismes.

Al llarg de la novel·la el piano té un gran presència en la història a través dels dits dels seus protagonistes que interpreten de forma recurrent la melodia Gotes de pluja de Chopin, una banda sonora que no he pogut resistir-me a escoltar mentre llegia aquesta novel·la.

La filla de la criada és una novel·la amb una gran qualitat quant a trama, construcció de personatges i l'estil narratiu però també destaca per la seva senzillesa i humanitat. Ha resultat tot un plaure llegir aquesta novel·la que m'ha conquistat totalment. Emotiva, delicada, senzilla ens farà descobrir la força de l'amor i l'amistat.

La bibliotecaria de Auschwitz de Antonio G,. Iturbe

Sobre el fango negro de Auschwitz que todo lo engulle, Fredy Hirsch ha levantado en secreto una escuela. En un lugar donde los libros están prohibidos, la joven Dita esconde bajo su vestido los frágiles volúmenes de la biblioteca pública más pequeña, recóndita y clandestina que haya existido nunca.

En medio del horror, Dita nos da una maravillosa lección de coraje: no se rinde y nunca pierde las ganas de vivir ni de leer porque, incluso en ese terrible campo de exterminio, «abrir un libro es como subirte a un tren que te lleva de vacaciones».

Una emocionante novela basada en hechos reales que rescata del olvido una de las más conmovedoras historias de heroísmo cultural.

Antonio G. Iturbe

Habrá quien piense que es un acto de valentía inútil en un campo de exterminio, cuando hay otras preocupaciones más perentorias: los libros no curan las enfermedades ni pueden utilizarse como armas para doblegar a un ejército de verdugos, no llenan el estómago ni quitan la sed. Es cierto: la cultura no es necesaria para la supervivencia del hombre, únicamente lo es el pan y el agua. Es verdad que con el pan de comer y el agua de beber sobrevive el hombre, pero también que sólo con eso muere la humanidad entera.

Dita Kraus en 1942

Los mayores se desgastan inútilmente buscando una felicidad que nunca encuentran; en cambio, a los niños, la felicidad les brota de la palma de las manos.

Informació i fotografies recollides a: 

http://www.elrincondelibros.com/2013/06/la-bibliotecaria-de-auschwitz-antonio-g-iturbe.html

Comentari

Aquesta novel·la està inspirada en la història real de Dita Dorachova, una nena txeca de 14 anys que és portada al costat de la seva família al camp de concentració de Auschwitz i que es converteix, gràcies a la seva obstinació i valentia, en la gelosa guardiana dels únics llibres que existien en l'infern nazi. Emocionant fins a arribar a les llàgrimes, l'èpica història de la nena que va arriscar la seva vida per mantenir viva la màgia dels llibres arribarà a l'ànima de molts lectors.

No és una novel·la més sobre el nazisme, la diferència està en què tracta uns fets molt concrets, una part poc coneguda, amb l'afegit d'estar basada en successos reals, explicats en part per la mateixa protagonista. Encara així l'autor ha volgut modificar el nom d'alguns personatges, com a compte en l'epíleg. Així com fa un resum del qual va anar la seva recerca. Qüestió que m'ha semblat molt interessant, cridant-me l'atenció la informació sobre una novel·la de Ota B. Kraus titulada “The Painted Wall” ambientada en el camp familiar.

També dins de la mateixa història fa una referència a Ana Frank, qui va deixar el seu testimoniatge en el seu “Diari”.

I després de llegir una novel·la que transmet tant sofriment i tant horror, em quedo amb els llibres-persona, m'ha encantat la seva ocupació. I amb l'heroïcitat cultural d'aquell grup de persones que van aconseguir tirar endavant una escola i una biblioteca en el bloc 31 del camp familiar BIIb en el camp de concentració de Auschwitz-Birkenau, enmig de la més absoluta barbàrie que s'ha comès contra la humanitat.

Aquests són els dos temes principals d'aquesta novel·la, d'una banda la descripció de l'horror en un camp de presoners que s'ha convertit en un camp de derrotats. La injustícia, la barbàrie, el dia a dia en la lluita per sobreviure, on una molla és un tresor, els riures més escassos que el pa, i riure es converteix en un acte de rebel·lia en un lloc dissenyat per plorar. I riure i plorar els recorda que són persones. Viuen el present, minut a minut, perquè els és impossible somiar amb un futur, encara que almenys els queda el passat, i cada dia que sobreviuen és una batalla guanyada. Ja només coneixen la por, accentuat quan noten la presència de Mengele, definit com a examinador d'éssers humans, amo de la vida i la mort. En els seus ulls no hi ha gens, cap emoció, la seva mirada és buida i neutra, els produeix esgarrifances. I si tot l'anterior són les sensacions que produeix el camp de Auschwitz, les que es recullen del de Bergen-Belsen són encara més terrorífiques, així com l'estat de sofriment al què els sotmeten.

La mujer que viviò un año en la cama -Sue Townsend

El día en que sus hijos, unos mellizos superdotados, se marchan a la universidad, Eva cruza la puerta de su casa y se mete en la cama en pleno día. No está enferma. No está cansada. Y, desde luego, no tiene una aventura. Simplemente, ha llegado el momento de decir basta.


Comentari:

Aquesta és sens dubte, la novel·la més peculiar, extravagant i absurda que possiblement hagi llegit en la meva vida. És una clara crítica a la societat actual, una societat en la qual s'ha perdut l'empatia pel proïsme, el respecte, una societat en la qual  ja no es valora gens, que tot és superficialitat i desfasament, una crítica exposada a través de la ironia i el sentit de l'humor. No he rigut a riallades durant tot el llibre  com en la seva contraportada assegura, però sí que m'ha tret més d'un somriure i és que algunes de les situacions que aquesta peculiar família ens presenta són tan absurdes i absurdes que no pots fer una altra cosa que no sigui riure't.  L'autora exagera excessivament les situacions buscant que resultin còmiques, però amb un rerefons que et fa qüestionar moltes coses de la vida quotidiana.

Una prosa àgil i fàcil de llegir, diàlegs que m'han robat tristos somriures, algun que un altre puntet d'humor anglès i una protagonista que pot despertar antipaties.

Els personatges segueixen el tònic general de la novel·la i encara que resulten còmics curiosament també seran fàcilment identificables amb els models que podem trobar en la vida real. Una mestressa de casa cansada, un marit infidel, uns fills egoistes, una mare queixosa, una sogra sabionda que encara que tractats amb cert excés es reconeixen fàcilment. Tots immersos en la seva personal falta d'empatia cap als altres, cert cinisme i molt egoisme.

En realitat estem davant un drama vestit d'humor, i aquestes situacions gracioses alhora estan cobertes amb un vel de tristesa. El llibre ha aconseguit treure'm algun somriure, però esperava riure'm més amb ell, pensava que hi hauria molt més humor del que he trobat. 

Foto i sinopsis: de :http://www.elrincondelibros.com

L'estiu que commença - Silvia Soler

Sinopsis:

«El brindis que acabava de proposar la Júlia era «el tradicional de la nit de Sant Joan» i la Júlia es va emocionar estúpidament veient com els costums esdevenen tradicions i com s'hereten igual que s'hereten els llibres i les cases.»

L'estiu que comença recull els 50 anys de vida de la Júlia Reig i l'Andreu Balart, vinculats abans de néixer per l'amistat de les seves mares, que han imaginat amb il·lusió la possibilitat que heretin aquest lligam o fins i tot que puguin arribar a enamorar-se. Però la Júlia i l'Andreu volen sentir-se lliures d'un destí que s'entesta a unir-los.

Premi Ramon Llull 2013

Comentari:

L’estiu que comença és una novel·la plena, molt plena. A vegades no cal explicar grans coses per crear grans històries. En aquesta novel·la trobarem una història sobre la vida, sense pretensions, ni moralitats. He de dir que he llegit tota aquesta història amb un somriure als llavis. M’ha semblat un llibre preciós, molt bonic, magnífic . L’estiu que comença no és una novel·la romàntica, no, és una novel·la sobre l’amistat, la família, les tradicions, el futur, la felicitat, i perquè no, també sobre l’amor.

L’estiu que comença és una història que fa estiu, que respira i viu l’estiu.

La proximitat dels personatges, fan que siguin fàcils de compendre i amb qui podem empatitzar.

fotografia e informació recollida a:http://libros.fnac.es/

La vida cuando era nuestra de Miriam Izaguirre

Resum del llibre 

"Añoro la vida cuando era nuestra", comenta Lola mientras trastea en la cocina de su casa. Esa vida, que era tan suya y tan llena de ilusión, antes estaba hecha de libros y de charlas de café, de siestas lánguidas y de proyectos para construir un país, España, que aprendía paso a paso las reglas de la democracia. Pero llegó un día de 1936 en que vivir se convirtió en puro resistir, y ahora, quince años después, de todo aquello solo queda una pequeña tienda, una librería de viejo medio escondida en uno de los viejos barrios de Madrid, donde Lola y Matías, su marido, acuden cada mañana para vender novelitas románticas, clásicos olvidados y lápices de colores a quien se acerque. Es aquí, en ese lugar modesto, donde una tarde de 1951 Lola conocerá a Alice, una mujer que ha encontrado en los libros su razón de vivir. Siguiendo la mirada de Lola y Alice, viéndolas sentadas detrás del pobre mostrador y leyendo juntas el mismo libro, iremos lejos, hasta Inglaterra, y atrás en el tiempo, hacia principios del siglo XX, para conocer a una niña que creció preguntándose quiénes eran sus padres.


Comentari:

La història de l'amistat de dues dones, unides per la trama d'un llibre. 

"Enyoro la vida quan era nostra",

La novel·la ens narra la història d'amistat que sorgeix entre dues dones que es coneixen gràcies a un llibre. 

Personalment crec que és una novel·la que farà les delícies de qualsevol lector. En un clar homenatge a la literatura, l'autora crea una història fàcil de llegir per a tothom en la qual trobarem històries d'amor, de guerra, d'amistat, secrets, noblesa, personatges meravellosament dibuixats que ens parlaran de la vida, de les pedres que aquesta ens va posant en el camí, de com es poden sortejar o no i de la voluntat i les ganes de fer-ho.

Els tres personatges principals m'han agradat molt. Per tots ells, la literatura ha representat o representa una part important de la seva vida.

Una de les coses que més m'ha agradat de la novel·la és haver trobat un llibre dins d'un altre. Dues històries que per al lector comencen al mateix temps i que avancen juntes mentre llegim, la qual cosa fa mantenir l'interès constantment i sense que una guanyi terreny sobre l'altra. M'ha agradat com aquestes dues dones tan diferents es van obrint a poc a poc una a l'altra, com estan desitjant que arribi el moment de reprendre la lectura, com va creixent la confiança entre elles.

És evident que m'ha encantat la novel·la, crec que una de les coses que demostra aquest llibre, sense dubtes, és que la literatura estreny llaços. A més està escrita amb afecte, és molt fàcil de llegir i sense ser d'aquests llibres que fan que et mosseguis les ungles d'impaciència es llegeix amb molt gust i plaer.

Reflexa també els autèntics llibreters, aquests que saben exactament el que cerques per poques pistes que els donis, aquests que estan disposats a compartir amb tu la seva opinió, aquests que de debò saben el que venen i que a poc a poc s'estan convertint en una espècie en perill d'extinció. No puc més que recomanar-vos aquesta lectura i si estàs passant per un moment d'aquests en els quals gens del que llegeixes t'omple, encara més.

Tambè us recomano que sentiu la peça de C.Debussy -La chica de los cabellos de lino. Preciosa.

Foto i resum recollit a:http://www.casadellibro.comç

El temps de les cireres de Montserrat Roig

Comentari:

El temps de les cireres és una novel·la centrada en un personatge, Natàlia -fil conductor del relat-, que retorna a Barcelona i més concretament al barri de l'Eixample, després d'haver viscut dotze anys a l'estranger, amb la intenció de reconstruir el que ha passat en el clos familiar, mentre ha estat absent, exiliada. El temps d'aquest exili és marcat per dues dates significatives: les execucions de Grimau i de Puig Antich. Natàlia, que es presenta com un personatge alienat i frustrat, efectua una indagació, la qual ens mena a conèixer les dones de la família Calvet i Miralpeix. Des de l'inici fins al final de la novel·la trancorre una setmana, durant la qual es fa present a Natàlia, el passat i el present de la seva família: el de tres generacions. L'esquema triat, la saga familiar, és propi de la novel·la realista. L'autora, a l'hora de descriure els personatges, ho fa a partir de les seves cases i de l'espai de la ciutat on es troben. La generació més antiga i la més mancada de recursos viu a l'Eixample, mentre que les capes que s'han enriquit habiten a la part alta de la ciutat; així, quan ella arriba, va a viure al pis de la seva tia, situat al carrer del Bruc; l'Harmonia, antiga mestra de la protagonista, viu en un petit àtic de la Diagonal, mentre que el seu germà viu en un dúplex al carrer Santaló i els pares de Sílvia han deixat el carrer Aribau per anar a viure a Pedralbes, és a dir, a la part alta de la ciutat. L'estil assoleix una forta expressivitat i versemblaça, fruit d'una hàbil combinació entre la descripciói el diàleg.

Informaciò adient:

El títol de la novel.la està tret d'un poema escrit en 1866 per Jean Baptiste Clément, un poeta de la Comuna de París. La primera estrofa diu:

Quand nous chanterons le temps des cerises
Et gai rossignol et merle moqueur
Seront tous en fête
Les belles auront la folie en tête
Et les amoureux du soleil au cœur
Quand nous chanterons le temps des cerises
Sifflera bien mieux le merle moqueur.

La novel•la “El temps de les cireres” de Montserrat Roig és un dels llibres més recordats i representatius d’aquesta escriptora. El temps de les cireres és una crònica de la burgesia barcelonina a l'època franquista, els seus dubtes i les seves contradiccions. El títol de la novel•la és una referència a la cançó francesa “Le temps de cerises”.

“Le temps des cerises” és una cançó de 1866, amb lletra de Jean-Baptiste Clément, i musica d'Antoine Renard. “Le temps des cerises” inicialment escrita com una cançó d'amor posteriorment es va convertir també en un himne revolucionari fortament associat a la Comuna de París. El seu autor, Jean-Baptiste Clément, fou un dels comuners que van lluitar durant la Setmana Sagnant i va dedicar aquesta cançó a una infermera morta en els fets d’aquesta Setmana. La Setmana Sagnant, del 22 al 28 de maig del 1871, és l'últim episodi de la Comuna de París, on els seus membres foren massacrats i executats en massa.

Foto recollida a:http://www.casadellibro.com/

Informacio recollida a: http://www.xtec.cat

L'illa de l'ultima veritat de Flavia Company

Sinopsis:
Un naufragi en ple segle XIX, vivències tumultuoses i una motxilla carregada de secrets que els remordiments impedeixen exterioritzar. Amb les paraules justes i una narració on res és prescindible, Flavia Company relata una història magnètica i intensa des de la primera fins a l’última pàgina. L’illa de l’última veritat és una novel·la d’intriga amb deixos psicològics i un protagonista tenebrós, tres elements que en conjunció provoquen una avidesa lectora irresistible.


Comentari:

Una historia que uneix l'intriga, la lluita per la supervivència (mental i física) l'aventura i la reflecció sobre la vida i la identitat. 128 pagines que es llegeixen tot seguir, amb final sorpresa.

La solitud, la confiança en els altres i la por a la mort són temes recurrents a l’obra, que en poc més de cent pàgines transporta el lector a un escenari d’angoixa i desesperació allunyat de la comoditat material de la vida urbana. La prosa de l’autora, dinàmica i sense pauses innecessàries, s’adapta completament a la voluntat d’una novel·la que té poc a veure amb la narrativa contemplativa. Així,  L’illa de l’última veritat parteix d’una confessió per desgranar una història trepidant, protagonitzada per les situacions límits que freguen la bogeria d’un personatge empresonat entre secrets i desconfiances malaltisses però malauradament humanes.

foto i informacio recollida a: http://racoperllegir.wordpress.com/2012/05/14/lilla-de-lultima-veritat/

bloc dl'autora:http://fcompany.blogspot.com.es

La hija de Robert Poste de Stella Gibbons

RESUMEN

Ganadora del Prix Femina-Vie Hereuse en 1933, y mítico long-seller, La hija de Robert Poste está considerada la novela cómica más perfecta de la literatura inglesa del XX. Brutalmente divertida, dotada de un ingenio irreverente, narra la historia de Flora Poste, una joven que, tras haber recibido una educación «cara, deportiva y larga», se queda huérfana y acaba siendo acogida por sus parientes, los rústicos y asilvestrados Starkadder, en la bucólica granja de Cold Comfort Farm, en plena Inglaterra profunda. Una vez allí, Flora tendrá ocasión de intimar con toda una galería de extraños y taciturnos personajes: Amos, llamado por Dios; Seth, dominado por el despertar de su prominente sexualidad; Meriam, la chica que se queda preñada cada año «cuando florece la parravirgen»; o la tía Ada Doom, la solitaria matriarca, ya entrada en años, que en una ocasión «vio algo sucio en la leñera». Flora, entonces, decide poner orden en la vida de Cold Comfort Farm, y allí empezará su desgracia. 

Comentari:

Ja sé que sembla una novel·la.  Un pren el llibre, ho fulleja i sembla una novel·la.  Però no es aixi enganyen les aparences, La filla de Robert Poste no és una novel·la; en realitat es tracta d'una broma. 

Poc importa que el desenvolupament de la història sigui bastant previsible; de fet la pròpia protagonista planifica des del principi el que va a succeir.  La gràcia de la filla de Robert Poste no està en l'argument sinó en tot la resta:  Gibbons no desaprofita ni una ocasió per donar regna solta al seu enginy (combinat en moltes ocasions amb una mica de mala llet): cada diàleg té doble sentit; cada nom propi, un significat jocós; cada personatge és més extravagant que l'anterior; cada situació, per convencional que sembli, és en realitat desgavellada.  La toponímia, la botànica, fins i tot el dialecte dels vilatans ha estat inventat amb acidesa per la autora.

Una broma dins d'una altra broma.  No satisfeta amb escriure una brillant sàtira que no deixa canya dreta, l'autora acompanya el seu llibre amb una carta de presentació, com si de si es tractés del manuscrit inèdit d'una escriptora novella.  La nota va dirigida a un autor seriós i respectat, a l'opinió del qual sotmet humilment el llibre.  Sabent que una glòria de la literatura trobarà en el manuscrit multitud de defectes, ella mateixa s'encarrega de justificar-se atribuint-los irònicament als anys que ha dedicat a una activitat tan perniciosa per a la creativitat i el talent com el periodisme.  En el súmmum del sarcasme, Stella Gibbons decideix facilitar la lectura del manuscrit marcant amb asteriscos els paràgrafs més brillants i elaborats des del punt de vista literari. I vagi si són brillants!  Crec que no podré tornar a veure un asterisc en un text sense que se m'escapi una riallada.

Tot aquest malbaratament d'intel·ligència, humor i enginy fan de la lectura d'aquest títol una autèntica delícia.  Tal és la màgia  que el lector li prendrà simpatia a tots els personatges, per estrambótics o grossers que li semblin.  Fins i tot a la descarada, tafanera i manipuladora Flora se li agafa afecte.

Foto i resum recollit a :http://www.casadellibro.com/libro-la-hija-de-robert-poste-17-

ed/9788493760137/1659803#modSipnosis

biografia de l'autora (inglès) a:http://www.theweeweb.co.uk/public/author_profile.php?id=149

El pantano de las mariposas de Federico Axat

Sinopsis:

Las desapariciones de personas en confusos episodios se suceden año tras año en Carnival Falls. Pero donde algunos ven tragedias sin conexión, otros aseguran que existe un patrón común, y que detrás de ellas hay algo más oscuro que simples accidentes.
En 1985, Sam y Billy tienen doce años y se preparan para lo que suponen será un verano grandioso: excursiones por el bosque, largos paseos en bicicleta y la postergada construcción de la casa del árbol. Sin embargo, la llegada a la ciudad de una niña de clase alta llamada Miranda, cuya belleza no les dejará indiferentes, lo trastocará todo. Juntos transitarán ese intrincado paso de la niñez a la adolescencia, un camino de aprendizaje y revelaciones, y se embarcarán, casi sin proponérselo, en una aventura que podría llevarlos a conocer la verdad detrás de las desapariciones.
Un pacto de amistad los guiará en un verano imborrable, un tiempo de metamorfosis que marcará el inicio de muchas cosas, y también el final de su infancia.

Novela de crecimiento y suspense con sugerentes incursiones en lo fabuloso, El pantano de las mariposas sumerge al lector en una rara fascinación para conducirlo con hábil pulso hasta un sorprendente giro final.

Comentari:

El pantà de les papallones de Federico Axat, és una preciosa novel·la , ben escrita i original, que esta trenada amb diversos plànols i diversos gèneres, és, a un temps, aventures i suspens.  El pantà de les papallones té, a més, un toc diferencial, un matís realment peculiar que introdueix elements lleument «fantàstics» o «extraordinaris», a la manera de l'obra cinematogràfica . Els girs argumentals totalment imprevistos, l'originalitat de la trama, la impactant sorpresa final, fan de la seva lectura una experiència molt especial.

És una novel·la de creixement que pot recordar a les aventures de Tom Sawyer, però també és una història de suspens La intriga no només es manté durant tota la història, sinó que a més dóna inesperades aceleracions que inquieten al lector i multipliquen les seves ganes de seguir endavant.

Federico Axat mostra en El pantà de les papallones uns dots fabulosos per narrar, per administrar l'emoció, i ho fa amb un estil elegant i molt ric. Es conjuminen en aquest autor les virtuts de la narrativa, el preciosisme i la bellesa de l'idioma, i la perícia a armar intrigues pròpies de la cultura popular nord-americana.

Federico Axat mostra en El pantà de les papallones uns dots fabulosos per narrar, per administrar l'emoció, i ho fa amb un estil elegant i molt ric.

Aquesta novel·la és un còctel gustos que deixa un sabor de llarga durada: quan els lectors acaben la lectura no podran remetre l'impuls de tornar a les seves pàgines, comprovaran esbalaïts com les peces del puzle encaixen, com Federico Axat ha aconseguit sorprendre als lectors quan l'escriptor, al final, aixeca la tela que oculta el misteri..

Foto i sinopsis recollida a:http://www.planetadelibros.com/el-pantano-de-las-mariposas-libro-93638.html