"Quizas el tiempo se mida en palabras. En las palabras que se dicen. Y en las palabras que no se dicen" La voz dormida. Dulce Chacon.
La voz dormida és un llibre escrit per Dulce Chacón, que relata els successos de dues germanes: Hortensia i Pepita, en el marc històric de la postguerra civil espanyola. El llibre, va tenir la seva adaptació en cine de la mà de Benito Zambrano.
Hi ha llibres subtils. Hi ha llibres contundents. I després estan aquests llibres que amb un murmuri en el lloc adequat et donen un copot en l'ànima de la qual no t'acabes de recuperar. Aquests són els millors llibres. Aquests en els quals tot pasa en les petites coses, en els murmuris darrere de les portes, en el que callen i en els quals trobes sentiments tan grans que poden omplir un estadi.
Dulce Chacón ens ofereix una visió moltes vegades oblidada de la repressió franquista contra el bàndol republicà: la perspectiva de les dones. Dones que no es van quedar en la rereguarda, que van optar per la primera fila de la resistència, que es van llançar a la muntanya com a guerrilleres. Però aquesta visió s'enriqueix sumant-li tothom que les envolta, i el seu passat, que apareix com una forma d'evadir-se dels murs de la presó, per allunyar a la mort, sempre present.
La voz dormida és una novel·la que atrapa al lector des de les primeres línies i l'emociona a cada pàgina. Una novel·la dura, en ocasions, fins i tot molt dura, però escrita amb una tendresa immensa cap a les protagonistes, unes dones lluitadores a les quals ni la presó aconsegueix acovardir.
Novel·la dura, en el seu plantejament i escrita amb el sentiment i el cor. Text que ens ensenya a veure la grandesa de l'ésser humà en la seva resistència al sofriment i a lluitar pels valors en els quals creus, siguin el que siguin. Sense dubte estem davant una novel·la descarnada, dura però amb un punt final ple d'esperança en la condició humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada