Categoria: Autors
Escrit
per: Jordi Cervera
Un dels eixos de la celebració d’aquest Any
Espriu, un any que ha començat aixecant polèmica per les aportacions
econòmiques i pels elevats honoraris del seu comissari, és la publicació del
llibre Espriu transparent, la biografia de l’escriptor que ha fet el
periodista i company d'aventures radiofòniques Agustí Pons, tot un expert
en aquestes feines.
Responent a un proposta de Josep Lluch,
l’editor de Proa, Pons es va capbussar en una aventura de recerca que li
ha comportat tres anys de feina intensa i que s’ha concretat en un estudi de
750 pàgines que repassa els detalls de la vida i l’obra de l’autor que, de fet
ja havia estat analitzat abans (tot i que mai amb aquest luxe de detalls) per Maria
Aurèlia Capmany, Antoni Batista i Agustí Espriu.
Un cita de l’escriptor, quan va afirmar
"Sóc un home sense biografia" dona peu a aquesta magnífica
aproximació que persegueix posar l’autor al lloc que li pertoca, buscant la
persona que s’amagava darrere la imatge que donava. Espriu era contradictori, obsessiu,
vital, corrosiu, intel·ligentíssim i va tenir una influència decisiva en la
configuració de la Catalunya que avui coneixem. Per aconseguir-ho, Pons ha
revisat un per un i amb lupa tots els llibres d’Espriu, des de al seva primera
obra a les més conegudes i a les més lligades al compromís amb el país com Primera
història d’Esther o La pell de brau, símbol de la resistència
antifranquista, estudiant també el paper que personatges com Raimon o Ricard
Salvat van tenir en la popularització de la seva persona.
Però el treball de Pons no es limita a la
cronologia dels fets i per això posa en debat que aquesta faramalla externa va
acabar per eclipsar la veritable categoria poètica d’Espriu i el paper
patriòtic que es va concedir a la seva obra va deixar en segon terme aspectes
valuosos i interessants com la filosofia o la religió, cabdals en tota la seva
producció literària.
El llibre posa de manifest l’alta exigència,
quasi malaltissa de l’autor amb la seva obra i el seu entorn i també les
relacions no sempre amables amb altres intel•lectuals contemporanis comGabriel
Ferrater, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Carles Riba o Joan
Fuster.
La feina no ha estat fàcil i el resultat és un
llibre gens complaent que retrata un personatge intel•ligent i esquerp, un home
amb moltes facetes i molts interessos que considerava que la llengua era
l’expressió d’un poble i no un instrument.
I ningú millor que el mateix Agustí Pons per
explicar-nos la cuina d’aquesta gran obra, els detalls de l’obrador:
Viure (obsessivament) Espriu
Durant tres anys, dia a dia, caps de setmana inclosos, he viscut obsessivament amb Salvador Espriu. No és cap mèrit. En primer lloc, perquè, amb el temps, he aprés a no saber treballar d’una altra manera. D’altra banda, perquè el personatge, i la seva obra, així ho exigien. A Espriu no el pots deixar ni a l’hora d’anar a la dutxa. La seva literatura és com aquelles nines russes que mai no acabes de descobrir del tot: n’aixeques una i, a sota, en descobreixes una altra.
La biografia no l’hagués escrit si Josep Lluch, poc temps després d’haver estat nomenat director literari de Proa, no m’ho hagués proposat. Vaig dir un sí entusiasta. Però condicionat al permís de la família i a la possibilitat d’aconseguir alguna mena de beca. El permís de la família va ser fàcil d’obtenir: el doctor Sebastià Bonet, nebot de Salvador Espriu, catedràtic de llengua a la universitat de Barcelona, me’l va donar de seguida. La recerca dels diners va resultar més difícil. La vaig fer jo sol, amb el meu vestit de viatjant. Després de dues temptatives fracassades prop d’altres entitats, i quan ja estava a punt de tirar la tovallola, la visita a la Caixa va donar resultats positius. Sense aquest ajut jo no m’hagués posat a escriure.
De seguida vaig entrar en un estat d’eufòria que va durar fins al moment en què l’editorial em va enviar els 16 volums que formen l’edició crítica de les obres completes de Salvador Espriu que fins ara s’han publicat. Allò era una muntanya de 6500 pàgines que semblava infranquejable. S’hi parlava de càbala, de teologia negativa, de l’Antic Testament i de personatges espantosos trets del costumari de Joan Amades; de Sòfocles i Wingentein; de la guerra nuclear i de la misèria del monestir de Sixena, tot barrejat o quasi. Vaig començar a llegir de manera frenètica amb un llapis al costat. Al cap de dos mesos, la meva eufòria inicial va estar a punt de convertir-se en depressió.
Durant tres anys, dia a dia, caps de setmana inclosos, he viscut obsessivament amb Salvador Espriu. No és cap mèrit. En primer lloc, perquè, amb el temps, he aprés a no saber treballar d’una altra manera. D’altra banda, perquè el personatge, i la seva obra, així ho exigien. A Espriu no el pots deixar ni a l’hora d’anar a la dutxa. La seva literatura és com aquelles nines russes que mai no acabes de descobrir del tot: n’aixeques una i, a sota, en descobreixes una altra.
La biografia no l’hagués escrit si Josep Lluch, poc temps després d’haver estat nomenat director literari de Proa, no m’ho hagués proposat. Vaig dir un sí entusiasta. Però condicionat al permís de la família i a la possibilitat d’aconseguir alguna mena de beca. El permís de la família va ser fàcil d’obtenir: el doctor Sebastià Bonet, nebot de Salvador Espriu, catedràtic de llengua a la universitat de Barcelona, me’l va donar de seguida. La recerca dels diners va resultar més difícil. La vaig fer jo sol, amb el meu vestit de viatjant. Després de dues temptatives fracassades prop d’altres entitats, i quan ja estava a punt de tirar la tovallola, la visita a la Caixa va donar resultats positius. Sense aquest ajut jo no m’hagués posat a escriure.
De seguida vaig entrar en un estat d’eufòria que va durar fins al moment en què l’editorial em va enviar els 16 volums que formen l’edició crítica de les obres completes de Salvador Espriu que fins ara s’han publicat. Allò era una muntanya de 6500 pàgines que semblava infranquejable. S’hi parlava de càbala, de teologia negativa, de l’Antic Testament i de personatges espantosos trets del costumari de Joan Amades; de Sòfocles i Wingentein; de la guerra nuclear i de la misèria del monestir de Sixena, tot barrejat o quasi. Vaig començar a llegir de manera frenètica amb un llapis al costat. Al cap de dos mesos, la meva eufòria inicial va estar a punt de convertir-se en depressió.
Aleshores vaig començar a esbossar el guió del
llibre. Havia de tenir 10 capítols; n’ha acabat tenint 22. L’important és
col•locar cada dada, i cada data, a la casella-capítol corresponent, No
perdre’s. No perdre’s ni desviar-se del camí. Per exemple, no acabar escrivint
un assaig contagiat pels nombrosos assajos-tesis que sobre Espriu s’han escrit.
I, potser el més important, trobar el fil roig del personatge; el fil que dona
coherència, fins allà on la coherència és possible al llarg de tota una vida, a
situacions o reflexions que semblen inconnexes. Vaig decidir començar a
escriure el llibre abans de tenir omplertes totes les caselles del guió. Volia
donar-me moral, i demostrar-me que sí que podia complir l’encàrrec, i acabar-lo
en la data continguda.
El resultat és l’Espriu transparent ja convertit en llibre. 741 pàgines de text. He procurat que fossin de fàcil lectura. Des de la primera biografia que vaig publicar, la meva obsessió ha estat aconseguir un nombre significatiu de lectors; escriure llibres tan rigorosos com els que podria escriure qualsevol erudit però amb la pretensió d’enganxar el lector a la primera ratlla, i no deixar-lo anar fins al final del text. En el cas d’Espriu, d’aquí a uns mesos sabré si ho he aconseguit.
El resultat és l’Espriu transparent ja convertit en llibre. 741 pàgines de text. He procurat que fossin de fàcil lectura. Des de la primera biografia que vaig publicar, la meva obsessió ha estat aconseguir un nombre significatiu de lectors; escriure llibres tan rigorosos com els que podria escriure qualsevol erudit però amb la pretensió d’enganxar el lector a la primera ratlla, i no deixar-lo anar fins al final del text. En el cas d’Espriu, d’aquí a uns mesos sabré si ho he aconseguit.
Gràcies Agustí i felicitats per aquest
magnífic treball.
Informació recollida a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada