El 25 de febrer de 1983 mor Tennessee Williams. Va ser un destacat dramaturg nord-americà. El nom "Tennessee" l'hi van donar els seus companys d'escola a causa del seu accent meridional i al l'origen de la seva família En 1948 va guanyar el premi Pulitzer de teatre per "Un tramvia anomenat desig", i en 1955 per "La gata sobre la teulada de zinc". La seva obra de 1952, "La rosa tatuada" (dedicada al seu company, Frank Merlo), va rebre el Premi Tony a la millor obra. Els crítics del gènere sostenen que, Williams escrivia en estil gòtic meridional. És coneix mundialment perquè moltes de les seves obres han estat filmades.
L'estil gòtic
El gòtic meridional és un subgènere de la novel·la gòtica, principalment desenvolupat als Estats Units d'Amèrica. En aquest estil apareixen elements super-naturals o estranys per crear l'argument. A diferència de la novel·la gòtica, en aquest subgènere no s'usen aquests elements per crear suspens, sinó per descriure qüestions socials i explorar la cultura del sud dels Estats Units.
Alguns escriptors que han conreat aquest gènere són William Faulkner, Flannery O'Connor, Tennessee Williams, Truman Capot i Cormac McCarthy entre uns altres.
Tennesse Williams al cinema
Les peces dramàtiques de Tennessee Williams han estat adaptades en diverses ocasions al cinema. Les adaptacions van ser dirigides pels més grans directors de la seva generació, des de Joseph L. Mankiewicz fins a John Huston.
Donada la intensitat de les trames i la riquesa potencial dels seus turmentats personatges, la qualitat d'aquestes adaptacions ha estat, en general, magnífica, i molt propícia perquè actors de qualitat exposin en elles el seu talent interpretatiu. Així, Elia Kazan va dirigir en 1951 la primera adaptació al cinema d'una obra de Williams, Un tramvia anomenat Desig, interpretada per Marlon Brando i Vivien Leigh, que s'explica entre les millors mai rodades sobre un text del dramaturg; Daniel Mann va portar al cinema La rosa tatuada en 1955, amb Anna Magnani, en un paper escrit expressament per a ella. Li va donar diversos premis d'interpretació -Oscar inclòs- i Burt Lancaster però, que la Magnani en negar-se a fer-la en els escenaris de Broadway va possibilitar la consagració de Maureen Stapleton.
Richard Brooks va dur a terme amb l'adaptació de la gata sobre la teulada de zinc en 1958, amb Elizabeth Taylor i Paul Newman com a protagonistes, una de les pel·lícules de referència obligada si parlem de les obres del genial Tennessee en la pantalla; i el mateix Brooks va dirigir en 1962 l'adaptació de Dolç ocell de joventut, repetint a Newman i amb l'excepcional Geraldine Page; recreant aquests ambients entre sòrdids i claustrofòbics que caracteritzen les obres del meridional, encara que més suavitzada pel que fa a l'original que adaptacions anteriors a causa de la censura als Estats Units, que aquest mateix any s'encebava amb Lolita (Stanley Kubrick) o Confidències de dona (George *Cukor).
Joseph L. Mankiewicz va estrenar en 1959 De sobte l'últim estiu, amb un repartiment estel·lar, com succeeix en moltes pel·lícules basades en Williams: Elizabeth Taylor, Katharine Hepburn i Montgomery Clift. Es va convertir gairebé des de llavors en una de les millors -si no la millor- translacions de la seva obra a la gran pantalla.
En 1961, Vivien Leigh va repetir amb obra de T. Williams en La primavera romana de la Sra. Stone, dirigida per José Quintero i acompanyada per un juvenil Warren Beatty com el gigoló romà Paolo vaig donar Leo. Potser no suficientment valorada en el seu moment, malgrat que va gaudir de gran popularitat, és una pel·lícula a tenir en compte. cal esmentar també l'esplèndida i fosca versió que va dirigir John Huston en 1964 de la nit de la iguana, amb Richard *Burton,Ava Gardner, Deborah Kerr i Sue Lió, l'acció de la qual transcorre a Mèxic, que en el seu moment va constituir un fracàs en taquilla però avui emergeix com un autèntic clàssic modern. Altres títols, no tan recordats però que mereixen una revisió, són: Estiu i fum, de Peter Glenville (1961), amb una de les grans interpretacions de Geraldine Page al costat de la ja citada Dolç ocell de joventut, i Propietat condemnada (1966), de Sydney Pollack, amb Robert Redford i Natalie Wood.
A partir dels anys 70, les obres de Williams es van portar més a la petita pantalla que al cinema (El zoo de cristall, en 1970, amb Katharine Hepburn; Un tramvia anomenat Desig en 1984, amb Ann Margret; La gata sobre la teulada de zinc en 1985, amb Jessica Lange; Dolç ocell de joventut en 1989, amb Elizabeth Taylor; etc.), però encara trobem una interessant encara que no definitiva adaptació del zoo de cristall (1987), dirigida per Paul Newman, amb Joanne Woodward, John Malkovich i Karen Allen, rodada per a la gran pantalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada