Les dones, reals i de porcellana,
protagonitzen els relats d'Olid i Dedeu.
Olid i Dedeu es consagren amb uns reculls on
exploren el paper de la dona ara.
Hi ha llibres que convé llegir, si el que es
vol és estar pendent del talent que es cou a casa. Els reculls que acaben de
publicar les joves Bel Olid (Mataró, 1977) i Alba Dedeu (Granollers, 1984) són
d’aquesta mena de llibres. Ho són d’entrada per confirmar que, amb La mala
reputació i L’estiu no s’acaba mai, Olid i Dedeu s’han consolidat com
dues narradores fermes i dotades. Com dues contistes, de fet, que equilibren la
nòmina de conreadors del gènere que ha fet fortuna a Catalunya des de la
irrupció de Monzó i Pàmies, tots ells sota l’aixopluc de Moncada, Calders i
Rodoreda.
Així, al costat dels Guixà, Bagunyà, Zabala,
Puntí, Serés, Erra, Márquez, Sala, Pagès, Garcia Tur i Puigdevall, on fins ara
només hi havia dones com Company, Moliner o Ibarz, aquests 21 contes s’aixequen
com a referència obligada. La qual cosa, és clar, no vol dir que siguin obres
rodones, o no tant com sí que ho són alguns dels seus relats, en especial els
sorprenents Res no té lloc i Celobert amb papallones, en el cas
d’Olid, i els penetrants De porcellana i Les germanes pel
que fa a Dedeu.
En tot cas, els dos reculls permeten i en part
demanen una lectura en paral·lel, ja que els seus relats convergeixen en una
exploració de les relacions personals, els vincles familiars i els papers de la
dona en la societat. Més urbana, directa i potser transgressora, Olid tracta
aquests temes sense por de ser políticament incorrecta, sobretot pel que fa al
sexe, la mort i la violència; no és casual, doncs, que obri i tanqui La
mala reputació amb contes tan impactants com Garlandes i Mons
petits,tots dos amb nens implicats en tragèdies familiars. La mataronina és
capaç de sacsejar també en l’aspecte formal: juga amb les cadències
sintàctiques, com a Lalalà i For No One; combina
agosaradament punts de vista, com a Celobert...; i fins i tot és capaç
d’incloure relats fantàstics, els tres centrals, per connectar la màgia
caldersiana amb el desig de traspassar la ratlla que limita la dona actual,
marcada pels imperatius patriarcals que poetitza el títol del llibre.
Menys agressiva, però sempre intensa i
profunda, Dedeu adopta formes més clàssiques, més delicades, i malgrat tot
arriba sovint a horitzons crítics similars. La seva aposta és per l’ambigüitat,
per la nostàlgia, pels elements climàtics inserits en la natura: el mar, els
boscos, la pluja enllà de la finestra. Els seus protagonistes, a desgrat
d’algun relat caricaturesc com Ensaladilla, tendeixen menys a l’acció
que a la reflexió. Llegeixen, callen, i tot i així s’indignen, es rebel·len amb
la grandesa de la Blanca a Excursió o la Cecília a De porcellana.
No sempre guanyen, però: a Record de Florència, a El jardiner i
a El sopar és l’amargor el que s’imposa, la derrota entre línies,
l’assumpció en silenci i amb el cap a un altre lloc. Més que el títol del
llibre, d’una tristesa paradoxal, és el primer relat el que millor marca el to
de L’estiu no s’acaba mai: un conte amable però immensament colpidor,
Mar, on un pare camioner enganya la filla amb missatges en ampolles.
De paral·lelismes entre Olid i Dedeu, més
enllà dels temàtics, se’n poden trobar de molt significatius, com ara el seu
tractament de la prostitució amateur. Tant o més eloqüent, però, és observar un
tret estructural que diferencia totes dues autores, i que permet que cadascuna
modifiqui amb la seva veu una mateixa recerca. Així, dels 13 contes d’Olid,
tots excepte dos estan protagonitzats per dones. I dels nou relats de Dedeu,
dues terceres parts estan narrats en primera persona. No són detalls
secundaris. Amb les dones de La mala reputació, premi Roc Boronat que
consagra l’autora després del Documenta 2011 (Una terra solitària), Olid ha
demostrat que volia un recull combatiu, admonitori, que deixés clar que ni les
narradores com ella ni els seus personatges femenins s’acaben de conformar amb
el paper que els atorga la societat. I amb els punts de vista interiors deL’estiu
no s’acaba mai, després d’haver guanyat amb Gats al parc els
premis Mercè Rodoreda i Crítica Serra d’Or, Dedeu ha posat l’accent en la
persona, en la mirada, en l’indret des d’on s’observa, se sent i es denuncia
sense cridar. Potser, en fi, els 21 contes de totes dues són alguna cosa més
que bons relats. Potser en llegir-los, en gaudir-ne la tècnica, també cal
recordar que són un símptoma.
Us faig una proposta, llegim els llibres i
després diem la nostra, que us sembla bé?
