Avui hem trobat dues critiques interessants respecte a la novel·la "La ridícula idea de no tornar-te a veure" de na Rosa Montero.
Vos deixam amb la següent opinió d'un blogger i vos facilitam mes endavant l'enllaç de una altra opinió.
M’ha
agradat tot el que he llegit de Rosa Montero, pel tractament fresc i
original que sap imprimir a les històries que t’explica, i també
perquè sense fer massa focs d’artifici ni rebombori, aconsegueix
mitjançant una prosa senzilla que t’endinsis quasi bé de forma
natural dins la seva ficció, la qual et pot portar tant a un passat
remot (Història del Rei Transparent) com a un futur no massa
llunyà (Llàgrimes a la pluja)
L’última
de les seves obres, que porta el suggerent títol de La ridícula
idea de no tornar-te a veure, no hi ha dubte que és una obra
bastant difícil de contextualitzar des d’un punt de vista crític
perquè, senzillament, és com una mena d’hibridatge a cavall entre
la biografia, l’autobiografia, l’assaig feminista (o si es vol,
de reivindicació del paper de la dona al llarg de la història) i
alguna que altra reflexió en clau filosòfica, sobretot envers la
mort. I quina vida, en aquest cas, descriu l’autora madrilenya a
través de la clau biogràfica? Doncs ni més ni menys que la de
Madame Curie, amb la qual estableix un paral·lelisme que fa de
combustió a l’argumentació inicial del llibre: en efecte, totes
dues es queden vídues i tindran que fer front al dol per la pèrdua
d’una persona amb la que han compartit molts anys de vida.
Rosa
Montero intenta comprendre la vida de Marie Curie des de la vessant
femenina, la seva pròpia, explicant les impressions que té dels
avatars més importants en la trajectòria de la científica nascuda
a Polònia que va morir degut a una exposició excessiva a la
radioactivitat. Ho fa com a homenatge i com a reivindicació i veu de
totes aquelles dones que al llarg de la Història han sigut
silenciades, menyspreades o esborrades en detriment del paper
predominant i quasi bé exclusiu de l’home en els cercles de poder.
I ho fa de forma apassionada, original, a través de la figura i
personalitat forta i contundent de la descobridora del radi i del
poloni, agermanant-se en tot moment en uns fets i trets de caràcter
que Montero intenta comprendre des de la vessant més profunda (i
feminista, és clar...) Al final del llibre, adjunta un petit apèndix
amb un extracte de memòries de la mateixa Madame Curie i les seves
reflexions intimistes sobre el dol que elabora arran la mort de
Pierre Curie, atropellat per un cotxe de cavalls.
Tinc
la impressió, a l'acabar de llegir aquest “La ridícula idea de
no tornar-te a veure” que l’obra d’aquesta peculiar autora
no estaria completa sense aquest petit llibre que per moments esdevé
literatura preciosa, amb un to d’intimitat i de sinceritat que
sembla sortit espontàniament del savoir faire d’una bona
escriptora que coneix molt bé el seu ofici, els seus clarobscurs, la
impostura al cap i a la fi de les paraules que, a pesar d’això i
en determinants moments vitals, es tornen taules de flotació
necessàries i potser terapèutiques. En aquest sentit, moltes
expressions d’aquest peculiar “assaig”, a part de tenir un
lirisme realment acurat i bell, semblen sortides directament d’una
sensibilitat que té molt present el record per la pèrdua del seu
home.
En
definitiva, tot un plaer, hi podem copsar a més una escriptora en
estat de gràcia a qui li ha sortit una obra rodona que, ho dic ben
clar, no m’importaria tornar a llegir de seguida una altra vegada,
per a tornar-me a recrear en algunes expressions que m’han encantat
i que m’agradaria retenir.
Són
les últimes paraules de Rosa Montero a La ridícula idea de no
tornar-te a veure, en clar i sentit homenatge cap a la persona
que ha compartit tant d’anys amb ella, i el record que tenia el seu
home, quan era petit, al poble que el va veure néixer, d’una nena
que es pujava a la figuera per a cantar, i així evitar que els
moixons es mengessin les figues a l’arbre:
|
Quizás los humanos
estemos tópicamente acostumbrados a fijarnos sólo en los grandes
hechos, en los actos pesados, en la solemnidad y en el afán. En
cosas tan obvias y ruidosas como el descubrimiento de la
radiactividad y la penicilina, o la llegada a la Luna, o el auge y
la caída de los imperios. Que, por supuesto, son sucesos
memorables y es lógico que nos llamen la atención. Ahora bien:
eso no es todo lo que hay. Pero supongo que hace falta vivir
mucho, y lograr aprender lo vivido, para llegar a comprender que
no hay nada tan importante ni tan espléndido como el canto de una
niña bajo una higuera.
|
Altra opinió:
Nomes hem trobat bones critiques d'aquesta novel·la i tu, que opines?
Informació recollida:
