Font
Resum
En el ocaso de su vida, el protagonista de
este relato confiesa: "porque yo, Sinuhé, soy un hombre y, como tal, he
vivido en todos los que han existido antes que yo y viviré en todos los que
existan después de mí. Viviré en las risas y en las lágrimas de los hombres, en
sus pesares y temores, en su bondad y en su maldad, en su debilidad y en
su fuerza". Sinuhé el egipcio nos introduce en el fascinante y lejano
mundo del Egipto de los faraones, los reinos sirios, la Babilonia decadente, la
Creta anterior a la Hélade..., es decir, en todo el mundo conocido catorce
siglos antes de Jesucristo. Sobre este mapa, Sinuhé dibuja la línea errante de
sus viajes; y aunque la vida no sea generosa con él, en su corazón vive
inextinguible la confianza en la bondad de los hombres. Esta novela es una de
las más célebres de nuestro siglo y, en su momento, constituyó un notable éxito
cinematográfico.
Trama
Su trama transcurre en el Antiguo Egipto, durante el
reinado del faraón Akenatón, de quien se afirma que fue el primer
gobernante monoteísta. El protagonista de la novela, sin embargo, no es
el faraón, sino Sinuhé, el médico real, quien cuenta la historia en el exilio
después de la muerte de Akenatón, además de haber perdido su posición debido a
su fracasada relación con una cortesana. Perdió la casa de sus padres, su
herencia, pues creía poder manipular el cariño de esa mujer hacia él. Aparte de
los sucesos ocurridos en Egipto, la novela también relata los viajes
de Sinuhé por Babilonia, la Creta Minoica, entre
los hititas y otros pueblos vecinos.
Traducciones
La novela se ha traducido a cuarenta idiomas
Adaptaciones cinematográficas
- Sinuhé el egipcio (''The Egyptian'') (Estados Unidos, 1954). Guion: Philip Dunne y Casey Robinson. Dirección: Michael Curtiz. Intérpretes: Edmund Purdom, Jean Simmons, Victor Mature, Gene Tierney, Michael Wilding, Bella Darvi, Peter Ustinov, Judith Evelyn, Henry Daniell, John Carradine, Carl Benton Reid, Tommy Rettig, Anitra Stevens.
Informació recollida a:
Comentari
Aquesta novel·la està escrita per un finlandès boix i genial.
Jo diria que Sinuhè l'egipci de Mika Waltari, és una novel·la per tots coneguda i d'una qualitat tal que no cal dir gaires coses al respecte, sols que la seva lectura és imprescindible.
Igual que d'altres libres com Jo, Caludio, t'ol vides que l'obra que estàs llegin va ser escrita per un autor contemporani, semble que l'autor sigui el narrador, que de forma directa es comuniqui amb el protagonista.
La manera de descriure et fa reviure, com si tu mateix fossis part integrant de la història de Sinuhe.
L'autor et porte de la mà per endinsant e al món dels faraons, i el seu relat esta portat amb una gran perfeccio, i edemes, es historia. Doncs fa que quant l'emoció estigui acabada, et quedi el coneixement, les coses apreses durant la lectura.
És innegable la facilitat amb què l'autor narra el final de la XVIII dinastia egípcia, i com aconsegueix integrar amb maestria un personatge fictici com Sinuhè dins de la trama fins aconseguir que el lector no sigui capaç de discernir quina part es historia i quina ficció.
Jo diria que demostre una gran veneració per l'historia.
Jo diria que Sinuhè l'egipci de Mika Waltari, és una novel·la per tots coneguda i d'una qualitat tal que no cal dir gaires coses al respecte, sols que la seva lectura és imprescindible.
Igual que d'altres libres com Jo, Caludio, t'ol vides que l'obra que estàs llegin va ser escrita per un autor contemporani, semble que l'autor sigui el narrador, que de forma directa es comuniqui amb el protagonista.
La manera de descriure et fa reviure, com si tu mateix fossis part integrant de la història de Sinuhe.
L'autor et porte de la mà per endinsant e al món dels faraons, i el seu relat esta portat amb una gran perfeccio, i edemes, es historia. Doncs fa que quant l'emoció estigui acabada, et quedi el coneixement, les coses apreses durant la lectura.
És innegable la facilitat amb què l'autor narra el final de la XVIII dinastia egípcia, i com aconsegueix integrar amb maestria un personatge fictici com Sinuhè dins de la trama fins aconseguir que el lector no sigui capaç de discernir quina part es historia i quina ficció.
Jo diria que demostre una gran veneració per l'historia.
Destacaria alguns moments d'humor sobretot amb el seu esclau, dotades d'una ironia espontània i uns diàlegs molt ben portats.
