dijous, 17 d’octubre del 2013

Tertúlia 16.10.2013 El tiempo entre costuras


 Font
ARGUMENT DE L'OBRA 
La jove modista Sira Quiroga abandona Madrid en els mesos previs a l'alçament, arrossegada per l'amor desbocat cap a un home a qui amb prou feines coneix. Junts s'instal·len a Tànger, una ciutat mundana, exòtica i vibrant on tot l'impensable pot fer-se realitat. Fins i tot, la traïció i l'abandó. Sola i acuitada per deutes aliens, Sira es trasllada a Tetuán, la capital del Protectorat espanyol al Marroc. Amb argúcies inconfessables i ajudada per amistats de reputació dubtosa, forja una nova identitat i aconsegueix engegar un selecte atelier en el qual atén a clientes d'orígens remots i presents insospitats.A partir de llavors, amb la guerra espanyola recentment acabada i l'europea a punt de començar, la destinació de la protagonista queda lligat a un grapat de personatges històrics entre els quals destaquen Juan Luis Beigbeder—l'enigmàtic i escassament conegut ministre de  Asuntos Exteriores del primer franquisme—, el seu amant, l'excèntrica Rosalinda Fox, i l'agregat naval Alan Hillgarth, cap de la intel·ligència britànica a Espanya durant la segona guerra mundial. Entre tots ells l'empenyeran cap a un arriscat compromís en el qual les teles, les puntades i els patrons del seu ofici es convertiran en la façana visible d'alguna cosa molt més tèrbol i perillós. Escrita en una prosa esplèndida, El temps entre costures avança amb ritme imparable pels mapes, la memòria i la nostàlgia, transportant-nos fins als llegendaris enclavaments colonials del nord d'Àfrica, al Madrid proalemán de la immediata postguerra i a una Lisboa cosmopolita repleta d'espies, oportunistes i refugiats sense nord .El temps entre costures és una aventura apassionant en la qual els tallers d'alta costura, el glamur dels grans hotels, les conspiracions polítiques i les fosques missions dels serveis secrets es fonen amb la lleialtat cap a aquells a els qui volem i amb el poder irrefrenable de l'amor.





MARÍA DUEÑAS (Puertollano, Ciudad Real, 1964) és doctora en Filologia Anglesa i professora titular a la Universitat de Múrcia, actualment en excedència. Al llarg de la seva carrera professional ha impartit docència en universitats nord-americanes i participat en múltiples projectes educatius, culturals i editorials. En 2009 irromp al món de la literatura amb El temps entre costures, la novel·la que s'ha convertit en el gran èxit editorial dels últims anys i que ha captivat per igual a lectors i crítica.En el 2012 torna a tenir un gran èxit de vendes a Espanya gràcies a la seva segona novel·la Missió Oblit, una novel·la a mig camí entre les missions de Califòrnia i l'Espanya actual. 



FRAGMENT DE L'OBRA

La normalidad no estaba en los días que quedaron atrás: tan solo se encontraba en aquello que la suerte nos ponía delante cada mañana. En Marruecos, en España o en Portugal, al mando de un taller de costura o al servicio de la inteligencia británica: en el lugar hacia el que yo quisiera dirigir el rumbo o clavar los puntales de mi vida, allí estaría ella, mi normalidad. Entre las sombras, bajo las palmeras de una plaza con olor a hierbabuena, en el fulgor de los salones iluminados por lámparas de araña o en las aguas revueltas de la guerra. La normalidad no era más que lo que mi propia voluntad, mi compromiso y mi palabra aceptaran que fuera y, por eso, siempre estaría conmigo. Buscarla en otro sitio o quererla recuperar del ayer no tenía el menor sentido.



OPINIONS A LA TERTÚLIA
Francisca Hernández
- L'havia llegit fa estona i per això no l'ha tornat a llegir. L'ha trobada bé però no excel·lent.

Esperança
- Simple. "una novel·la de platha" però és massa grossa.

- Tot li va massa bé.

- Recorda a les novel·les de na Corin Tellado.

- No la tornaria a llegir. L'havia recomanada i un al·lot li havia dit que era una novel·la de dones.


Lluïsa
- Massa senzill, s'entén molt bé, tot li surt molt bé.

- Una qualitat que es entenedora.

- Li ha agradat però un poc decebuda.

- Troba que esta escrita per dur-la a la tele.

Jose Salmeron
-  Molt fàcil de llegir.

-  Personatges ben treballats, ben construït.

- Troba que està ben documentada.

- La troba una mica cursi, però troba que és una visió diferent de la guerra.

- Creu que a la autora li agrada el cinema, perquè la part de Tetuan és "Casablanca" i la part de Portugal "Encadenada", la autora ha tingut molta sort amb aquest llibre.

Montserrat Regué
- Narrada amb primera persona, es molt fàcil de llegir, entre altres virutas.

- Molt ben encaixats els personatges reals amb els ficticis.

- La primera part (la de Tetuan) es millor que la segona part, una mala imitació a les novel·les d'espies.

- Es una novel·la recomanable, però amb reserves.

Rosa Ramos
- Personatges molt clars,molt ben explicats.

- El moment de la entrega d'armes, troba que es molt emocionant.

- Es una dona que té glamour.

- El final el troba ràpid. I el lector pot acabar la novel·la.

- El recomanaria als lectors que cerquin passar el temps.

- Alguns moments tracta aspectes de la guerra que no son massa coneguts.

Magdalena
- L'havia llegida, i l'ha tornat a repassar, ha trobat nous aspectes.

- Es una novel·la per a persones que s'inicien a la lectura.

- Es un llibre que es pot prendre i deixar, sense perdre el fil.

Antònia Peralta
- Troba el mateix que tot-hom.

- Els personatges apareixen i desapareixen, sense continuïtat.

- Li agrada el tema de la guerra, però ha estat un llibre que no li satisfà.

- Hi ha parts del llibre que deixa que el lector s'hi imagini.

Mª Carmen
- Li ha agradar molt. Encara no l'ha acabat.

- Ella es sent identificada amb la protagonista.

- La facilitat de llegir.lo i d'entendre ho valora molt.

Conxa Rius
- Es va trobar a una reunió de amigues i a totes els hi havia agradat molt.

- Pensa que passarà sense pena ni gloria.

- Es un llibre que no et deixa res a dins.

- Li ha agradat per passar l'estona.

Antònia Roman
- No sap si li ha agradat. Ni fred ni calor.

- Pel que conta una mica llarg. No es una dissenyadora, es una costurera.

- No ha aconseguit empatia amb la protagonista.

- Sense cap emoció. No sap com sent com pensa. No té conviccions, Un personatge molt poc creïble. Molt fictici.

- Molt fàcil de llegir, però que conta??.

- L'ha llegit dreta.

Raúl

- Va pensar que era una novel·la de dones.

- Però va començar i sense donar-se compte va veure que ja havia llegit la meitat.

- Es una novel·la que va dels amors de la costurera.

dimarts, 17 de setembre del 2013

Dispara, yo ya estoy muerto de Julia Navarro


"Dispara, yo ya estoy muerto" és una història repleta d'històries.


No espereu una història d'acció, perquè no ho és. El seu ritme és calmat, aportant diferents punts de vista d'una mateixa història, d'uns fets que van marcar a milions de persones de manera diferent, segons els seus orígens i les seves creences. Una novel·la de personatges marcats per les circumstàncies i pel marc històric que els va tocar viure. Víctimes, en moltes ocasions, de les decisions preses per uns altres.
La raó del títol no es desvetlla fins a les últimes pàgines. Així comença la novel·la: Hi ha moments en la vida en els quals l'única manera de salvar-se un mateix és morint o matant…
Destacar, la dificultat de mantenir l'equilibri en una història on tots tendim a decantar-nos per un o un altre bàndol, quan no obstant això l'autora, aconsegueix avançar per l'obra sense emetre judicis morals.
“Dispara,yo ya estoy muerto” és una novel·la riu en la qual s'entrecreuen les vides de dues famílies al llarg d'una centúria. D'una banda Samuel, d'ascendència jueva, amb què els seus familiars dóna començament la novel·la a Rússia, i que ens mostra els últims anys dels temps dels tsars i la gran repressió i els pogroms, allà per finals del segle XIX. D'altra banda està la família d'Ahmed, de profundes arrels àrabs, i que han viscut tota la seva vida en Palestina. Una trobada casual entre ells farà que les seves vides quedin entrecreuades per sempre, podent molt més l'amistat i l'amor que es professen entre aquests dos clans que l'odi interracial en el qual estan absolutament immersos. Els capítols en els quals es narren les peripècies de cadascuna de les famílies es van alternant alhora que la veu narradora, encara que per al lector això resulti inapreciable a causa de la gran sotilesa amb la qual escriu.
Jo amb prou feines sabia gens dels motius de la lluita entre jueus i palestins i ara almenys gràcies a aquesta novel·la ja tinc unes expliques nocions.
És una novel·la on ens adonarem que els somnis i les inquietuds que es tenen, no sempre depenen de nosaltres, hi ha vegades que les circumstàncies històriques i socials ens faran canviar, potser sense saber-ho, les nostres prioritats i alguna cosa en el que no crèiem o no estàvem d'acord acabarà imposant-se en la nostra vida. Mai diguis d'aquesta aigua, no beuré.

dimecres, 28 d’agost del 2013

La soledad de los números primos

Bones lectors, avui desde la biblioteca Can Torró feim una recomació que ens ha suggerit la nostra alumna en pràctiques, na Inés Soliveres. Es tracta de la lectura "La soledad de los números primos" de l'autor Paolo Giordano. Aquí la teniu!

Paolo Giordano se ha convertido, hoy por hoy, en el fenómeno editorial más relevante de los últimos años en Italia. Con tan sólo veintiséis años, La soledad de los números primos, ópera prima de este recién licenciado en Física Teórica, ha sido galardonada con el premio Strega 2008 y ha conseguido un éxito de ventas sin precedentes para una primera novela. Asimismo, ha despertado un gran interés internacional, será traducido a veintitrés idiomas y ha sido adaptada al cine.
Como introducción a esta excepcional novela, dejemos al texto hablar por sí mismo: <<En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.>>

Esta bella metáfora es la clave de la dolorosa y conmovedora historia de Alice y Mattia. Una mañana fría, de niebla espesa, Alice sufre un grave accidente de esquí. Si la firmeza y madurez con que este joven autor desarrolla el tono narrativo impresiona y sorprende, no menos admirable es su valor para asomarse sin complejos, nada más y nada menos, a la esencia de la soledad.


diumenge, 25 d’agost del 2013

Vint-i-un contes obligats



Les dones, reals i de porcellana, protagonitzen els relats d'Olid i Dedeu.


Olid i Dedeu es consagren amb uns reculls on exploren el paper de la dona ara.
Hi ha llibres que convé llegir, si el que es vol és estar pendent del talent que es cou a casa. Els reculls que acaben de publicar les joves Bel Olid (Mataró, 1977) i Alba Dedeu (Granollers, 1984) són d’aquesta mena de llibres. Ho són d’entrada per confirmar que, amb La mala reputació i L’estiu no s’acaba mai, Olid i Dedeu s’han consolidat com dues narradores fermes i dotades. Com dues contistes, de fet, que equilibren la nòmina de conreadors del gènere que ha fet fortuna a Catalunya des de la irrupció de Monzó i Pàmies, tots ells sota l’aixopluc de Moncada, Calders i Rodoreda.

Així, al costat dels Guixà, Bagunyà, Zabala, Puntí, Serés, Erra, Márquez, Sala, Pagès, Garcia Tur i Puigdevall, on fins ara només hi havia dones com Company, Moliner o Ibarz, aquests 21 contes s’aixequen com a referència obligada. La qual cosa, és clar, no vol dir que siguin obres rodones, o no tant com sí que ho són alguns dels seus relats, en especial els sorprenents Res no té lloc i Celobert amb papallones, en el cas d’Olid, i els penetrants De porcellana i Les germanes pel que fa a Dedeu.

En tot cas, els dos reculls permeten i en part demanen una lectura en paral·lel, ja que els seus relats convergeixen en una exploració de les relacions personals, els vincles familiars i els papers de la dona en la societat. Més urbana, directa i potser transgressora, Olid tracta aquests temes sense por de ser políticament incorrecta, sobretot pel que fa al sexe, la mort i la violència; no és casual, doncs, que obri i tanqui La mala reputació amb contes tan impactants com Garlandes i Mons petits,tots dos amb nens implicats en tragèdies familiars. La mataronina és capaç de sacsejar també en l’aspecte formal: juga amb les cadències sintàctiques, com a Lalalà i For No One; combina agosaradament punts de vista, com a Celobert...; i fins i tot és capaç d’incloure relats fantàstics, els tres centrals, per connectar la màgia caldersiana amb el desig de traspassar la ratlla que limita la dona actual, marcada pels imperatius patriarcals que poetitza el títol del llibre.

Menys agressiva, però sempre intensa i profunda, Dedeu adopta formes més clàssiques, més delicades, i malgrat tot arriba sovint a horitzons crítics similars. La seva aposta és per l’ambigüitat, per la nostàlgia, pels elements climàtics inserits en la natura: el mar, els boscos, la pluja enllà de la finestra. Els seus protagonistes, a desgrat d’algun relat caricaturesc com Ensaladilla, tendeixen menys a l’acció que a la reflexió. Llegeixen, callen, i tot i així s’indignen, es rebel·len amb la grandesa de la Blanca a Excursió o la Cecília a De porcellana. No sempre guanyen, però: a Record de Florència, a El jardiner i a El sopar és l’amargor el que s’imposa, la derrota entre línies, l’assumpció en silenci i amb el cap a un altre lloc. Més que el títol del llibre, d’una tristesa paradoxal, és el primer relat el que millor marca el to de L’estiu no s’acaba mai: un conte amable però immensament colpidor, Mar, on un pare camioner enganya la filla amb missatges en ampolles.

De paral·lelismes entre Olid i Dedeu, més enllà dels temàtics, se’n poden trobar de molt significatius, com ara el seu tractament de la prostitució amateur. Tant o més eloqüent, però, és observar un tret estructural que diferencia totes dues autores, i que permet que cadascuna modifiqui amb la seva veu una mateixa recerca. Així, dels 13 contes d’Olid, tots excepte dos estan protagonitzats per dones. I dels nou relats de Dedeu, dues terceres parts estan narrats en primera persona. No són detalls secundaris. Amb les dones de La mala reputació, premi Roc Boronat que consagra l’autora després del Documenta 2011 (Una terra solitària), Olid ha demostrat que volia un recull combatiu, admonitori, que deixés clar que ni les narradores com ella ni els seus personatges femenins s’acaben de conformar amb el paper que els atorga la societat. I amb els punts de vista interiors deL’estiu no s’acaba mai, després d’haver guanyat amb Gats al parc els premis Mercè Rodoreda i Crítica Serra d’Or, Dedeu ha posat l’accent en la persona, en la mirada, en l’indret des d’on s’observa, se sent i es denuncia sense cridar. Potser, en fi, els 21 contes de totes dues són alguna cosa més que bons relats. Potser en llegir-los, en gaudir-ne la tècnica, també cal recordar que són un símptoma.

Us faig una proposta, llegim els llibres i després diem la nostra, que us sembla bé?