Dispara, yo ya estoy muerto de Julia Navarro

"Dispara, yo ya estoy muerto" és una història repleta d'històries.

No espereu una història d'acció, perquè no ho és. El seu ritme és calmat, aportant diferents punts de vista d'una mateixa història, d'uns fets que van marcar a milions de persones de manera diferent, segons els seus orígens i les seves creences. Una novel·la de personatges marcats per les circumstàncies i pel marc històric que els va tocar viure. Víctimes, en moltes ocasions, de les decisions preses per uns altres.

La raó del títol no es desvetlla fins a les últimes pàgines. Així comença la novel·la: Hi ha moments en la vida en els quals l'única manera de salvar-se un mateix és morint o matant…

Destacar, la dificultat de mantenir l'equilibri en una història on tots tendim a decantar-nos per un o un altre bàndol, quan no obstant això l'autora, aconsegueix avançar per l'obra sense emetre judicis morals.

“Dispara,yo ya estoy muerto” és una novel·la riu en la qual s'entrecreuen les vides de dues famílies al llarg d'una centúria. D'una banda Samuel, d'ascendència jueva, amb què els seus familiars dóna començament la novel·la a Rússia, i que ens mostra els últims anys dels temps dels tsars i la gran repressió i els pogroms, allà per finals del segle XIX. D'altra banda està la família d'Ahmed, de profundes arrels àrabs, i que han viscut tota la seva vida en Palestina. Una trobada casual entre ells farà que les seves vides quedin entrecreuades per sempre, podent molt més l'amistat i l'amor que es professen entre aquests dos clans que l'odi interracial en el qual estan absolutament immersos. Els capítols en els quals es narren les peripècies de cadascuna de les famílies es van alternant alhora que la veu narradora, encara que per al lector això resulti inapreciable a causa de la gran sotilesa amb la qual escriu.

Jo amb prou feines sabia gens dels motius de la lluita entre jueus i palestins i ara almenys gràcies a aquesta novel·la ja tinc unes expliques nocions.

És una novel·la on ens adonarem que els somnis i les inquietuds que es tenen, no sempre depenen de nosaltres, hi ha vegades que les circumstàncies històriques i socials ens faran canviar, potser sense saber-ho, les nostres prioritats i alguna cosa en el que no crèiem o no estàvem d'acord acabarà imposant-se en la nostra vida. Mai diguis d'aquesta aigua, no beuré.

Font

La soledad de los números primos

Bones lectors, avui desde la biblioteca Can Torró feim una recomació que ens ha suggerit la nostra alumna en pràctiques, na Inés Soliveres. Es tracta de la lectura "La soledad de los números primos" de l'autor Paolo Giordano. Aquí la teniu!

Paolo Giordano se ha convertido, hoy por hoy, en el fenómeno editorial más relevante de los últimos años en Italia. Con tan sólo veintiséis años, La soledad de los números primos, ópera prima de este recién licenciado en Física Teórica, ha sido galardonada con el premio Strega 2008 y ha conseguido un éxito de ventas sin precedentes para una primera novela. Asimismo, ha despertado un gran interés internacional, será traducido a veintitrés idiomas y ha sido adaptada al cine.

Como introducción a esta excepcional novela, dejemos al texto hablar por sí mismo: <<En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.>>

Esta bella metáfora es la clave de la dolorosa y conmovedora historia de Alice y Mattia. Una mañana fría, de niebla espesa, Alice sufre un grave accidente de esquí. Si la firmeza y madurez con que este joven autor desarrolla el tono narrativo impresiona y sorprende, no menos admirable es su valor para asomarse sin complejos, nada más y nada menos, a la esencia de la soledad.

Font

Vint-i-un contes obligats

Les dones, reals i de porcellana, protagonitzen els relats d'Olid i Dedeu.

Olid i Dedeu es consagren amb uns reculls on exploren el paper de la dona ara.

Hi ha llibres que convé llegir, si el que es vol és estar pendent del talent que es cou a casa. Els reculls que acaben de publicar les joves Bel Olid (Mataró, 1977) i Alba Dedeu (Granollers, 1984) són d’aquesta mena de llibres. Ho són d’entrada per confirmar que, amb La mala reputació i L’estiu no s’acaba mai, Olid i Dedeu s’han consolidat com dues narradores fermes i dotades. Com dues contistes, de fet, que equilibren la nòmina de conreadors del gènere que ha fet fortuna a Catalunya des de la irrupció de Monzó i Pàmies, tots ells sota l’aixopluc de Moncada, Calders i Rodoreda.

Així, al costat dels Guixà, Bagunyà, Zabala, Puntí, Serés, Erra, Márquez, Sala, Pagès, Garcia Tur i Puigdevall, on fins ara només hi havia dones com Company, Moliner o Ibarz, aquests 21 contes s’aixequen com a referència obligada. La qual cosa, és clar, no vol dir que siguin obres rodones, o no tant com sí que ho són alguns dels seus relats, en especial els sorprenents Res no té lloc i Celobert amb papallones, en el cas d’Olid, i els penetrants De porcellana i Les germanes pel que fa a Dedeu.

En tot cas, els dos reculls permeten i en part demanen una lectura en paral·lel, ja que els seus relats convergeixen en una exploració de les relacions personals, els vincles familiars i els papers de la dona en la societat. Més urbana, directa i potser transgressora, Olid tracta aquests temes sense por de ser políticament incorrecta, sobretot pel que fa al sexe, la mort i la violència; no és casual, doncs, que obri i tanqui La mala reputació amb contes tan impactants com Garlandes i Mons petits,tots dos amb nens implicats en tragèdies familiars. La mataronina és capaç de sacsejar també en l’aspecte formal: juga amb les cadències sintàctiques, com a Lalalà i For No One; combina agosaradament punts de vista, com a Celobert...; i fins i tot és capaç d’incloure relats fantàstics, els tres centrals, per connectar la màgia caldersiana amb el desig de traspassar la ratlla que limita la dona actual, marcada pels imperatius patriarcals que poetitza el títol del llibre.

Menys agressiva, però sempre intensa i profunda, Dedeu adopta formes més clàssiques, més delicades, i malgrat tot arriba sovint a horitzons crítics similars. La seva aposta és per l’ambigüitat, per la nostàlgia, pels elements climàtics inserits en la natura: el mar, els boscos, la pluja enllà de la finestra. Els seus protagonistes, a desgrat d’algun relat caricaturesc com Ensaladilla, tendeixen menys a l’acció que a la reflexió. Llegeixen, callen, i tot i així s’indignen, es rebel·len amb la grandesa de la Blanca a Excursió o la Cecília a De porcellana. No sempre guanyen, però: a Record de Florència, a El jardiner i a El sopar és l’amargor el que s’imposa, la derrota entre línies, l’assumpció en silenci i amb el cap a un altre lloc. Més que el títol del llibre, d’una tristesa paradoxal, és el primer relat el que millor marca el to de L’estiu no s’acaba mai: un conte amable però immensament colpidor, Mar, on un pare camioner enganya la filla amb missatges en ampolles.

De paral·lelismes entre Olid i Dedeu, més enllà dels temàtics, se’n poden trobar de molt significatius, com ara el seu tractament de la prostitució amateur. Tant o més eloqüent, però, és observar un tret estructural que diferencia totes dues autores, i que permet que cadascuna modifiqui amb la seva veu una mateixa recerca. Així, dels 13 contes d’Olid, tots excepte dos estan protagonitzats per dones. I dels nou relats de Dedeu, dues terceres parts estan narrats en primera persona. No són detalls secundaris. Amb les dones de La mala reputació, premi Roc Boronat que consagra l’autora després del Documenta 2011 (Una terra solitària), Olid ha demostrat que volia un recull combatiu, admonitori, que deixés clar que ni les narradores com ella ni els seus personatges femenins s’acaben de conformar amb el paper que els atorga la societat. I amb els punts de vista interiors deL’estiu no s’acaba mai, després d’haver guanyat amb Gats al parc els premis Mercè Rodoreda i Crítica Serra d’Or, Dedeu ha posat l’accent en la persona, en la mirada, en l’indret des d’on s’observa, se sent i es denuncia sense cridar. Potser, en fi, els 21 contes de totes dues són alguna cosa més que bons relats. Potser en llegir-los, en gaudir-ne la tècnica, també cal recordar que són un símptoma.

Us faig una proposta, llegim els llibres i després diem la nostra, que us sembla bé? 

Fotografia, noticia recollides a: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/10/18/quadern/1350550631_448849.html

Tertulia 21.08.2013 - Maria de Jorge Isaacs

 
Font

Resum:

Siendo muy joven, Efraín deja el Cauca para realizar sus estudios en Bogotá, y lo hace con gran dolor, por alejarse de los suyos y de su prima María, por la que ya siente un gran amor.

Al cabo de seis años regresa a su terruño, y se reaviva el amor adolescente. El idilio entre Efraín y María en esos tres meses que dura la estada del joven antes de viajar a Londres a continuar sus estudios, los hace comprender que siempre estarán unidos por la intensidad de sus sentimientos.

Pero si bien están apasionadamente enamorados, no quieren demostrarlo a los demás, y el romance se mantiene totalmente en secreto, solamente encubiertos por la hermana de Efraín, Emma.

Sucede a la vez que un joven del lugar, Carlos, comienza a enamorarse de María y a pretenderla.

Mientras tanto, en el seno de la familia de Efraín, se suceden hechos que afectan a los jóvenes. Una sucesión de malos negocios, afecta la salud del padre del muchacho. Llega el momento de la partida de Efraín con la preocupación de la situación económica familiar, el estado de su padre y el alejarse nuevamente de los románticos buenos ratos vividos con su amada. Pero el momento de la partida ha llegado.

Pasaron dos años desde que Efraín se marchara, y María enferma gravemente. Al enterarse Efraín, emprende su regreso temiendo por la salud de su amada maría.

Cuando el joven llega a su hogar, su hermana Emma, llorosa y de luto, le da la noticia de la muerte de María.

Efraín no encuentra consuelo a su dolor, y llora su congoja sobre la tumba de María. Después decide partir con infinita pena, sin saber bien hacia dónde, acompañado en sus sentimientos por el paisaje que se entristece en sombras como acompañando en el dolor al desconsolado Efraín.

Font

Biografia:

El seu pare va ser George Henry Isaacs, un jueu anglès procedent de Jamaica, que es va instal·lar primer en el Chocó, on es va enriquir amb l'explotació minera aurífera i el comerç amb Jamaica, i després a Cali, on era amo de 12.500 hectàrees. Allí, després de convertir-se al cristianisme i obtenir la ciutadania colombiana, es va casar amb Manuela Ferrer Scarpetta, filla d'un oficial de la Marina espanyola anomenat Carlos Ferrer. Jorge va néixer en 1837.

En la seva poesia, Isaacs evoca la Vall del Cauca com l'espai idíl·lic en què va transcórrer la seva infància, i la marxa a Bogotà va haver de suposar per a ell un pas difícil. Va tornar a Cali en 1852, sense haver acabat el Batxillerat. En 1854, va lluitar en les campanyes del Cauca contra la dictadura del general José María Melo, per 7 mesos. La seva família va travessar en aquells dies una difícil situació econòmica a causa de la guerra civil. En 1856 es va casar amb Felisa González Umaña, que tenie  en aquells dies catorze anys, i que li donaria abundant descendència.

Els seus primers poemes daten dels anys 1859-1860; en la mateixa època, emprèn l'escriptura de diversos drames històrics. En 1860 va prendre de nou les armes per combatre al general Tomás Cipriano de Mosquera, que s'havia aixecat contra el govern central, i va combatre en la batalla de Manizales.

Va morir en Ibagué el 17 d'abril de 1895, sent la seva última voluntat que el seu cadàver fos enterrat en Medellín; no obstant això, sempre va expressar el seu amor pel Cauca.

Obra.-L'obra literària de Isaacs es redueix al llibre de poemes que va publicar en 1864 i a la seva única novel·la, María (1867), considerada una de les obres més destacades de la literatura hispanoamericana del segle XIX.

María es va publicar en 1867 i va tenir un èxit immediat. Va ser traduïda a 31 idiomes. Tant a Colòmbia com en altres països de Llatinoamèrica Isaacs es va convertir en una figura molt coneguda, la qual cosa va donar inici a una dilatada carrera periodística i política. Com a periodista, Isaacs va dirigir en 1867 el diari La República, d'orientació conservadora moderada, on publicava articles d'índole polític.

TERTÚLIA  DIMECRES 21 D’AGOST 2013

Autor	Títol	ANY	Genère	Lloc geografic
Isaac , Jorge	Maria	1838	N.Romàntica latinoamericana	Colòmbia

Montse Regué:

·      Novel·la essencialment romàntica.

·      Té tots els elements d’una novel·la ben construïda, amb el nus i el desenllaç.

·      Es un llibre molt interessant de llegir. Mostra molt bé la cultura del lloc a on està enmarcada.

·      No el tornaria a llegir.

José Salmerón:

• Costa de llegir, però li ha agradat com està escrita. Li ha costat perquè no entenia molt bé la llengüa, ni la fauna que hi sortia, com situar el paisatge. Li ha costat molt agafar la manera en què està escrita.
• Li ha agradat llegir-lo, però no el tornaria a llegir.
• Li ha semblat un plagi de “Cumbres borrascosas” d’Emily Brönte.
• Troba que està molt ben enquadrada en l’època en que està escrita, és una obra representativa de l’any 1838.

Conxa Rius:

·      Li ha agradat.

·      Ha trobat que era una història innocent, romàntica, molt bella.

·      Li ha costat llegir-la, dificil de llegir.

·      Descriu molt bé el caràcter de les persones.

·      Es una novel·la plena de sentiment.

Lluïsa Caldentey:

• No li ha decebut, ha cobert les expectatives que s’havia fet. Ella ja pensava que seria una obra clàssica, enmarcada dins el romanticisme i l`època en que està escrita.
• No l’ha trobada dificil de llegir, ni tampoc cursi.
• A ella li ha pesat un poc la descripció exhaustiva en que l’autor fa les descripcions.
• Li ha agradat molt.

-Francisca Hernández:

• Li ha agradat encara que l’ha trobada una mica empalagosa.
• Li ha agradat la part romàntica de la novel·la i l’argument, el fil de la història.
• Tal vegada una mica repetitiva, massa igual.

Antònia Peralta:

• No l’ha pogut acabar de llegir però el que ha llegit li ha agradat.

Ana Licona:

• Encara que hagi estat un suggeriment seu per a poder llegir-la en el club de lectura no és el tipus de novel·la que més li agrada. Encara que diu que és una joia de la novel·la latinoamericana. De lectura obligatòria.
• Reconeix que és dificil entendre el llenguatge, bàsicament perquè és una cultura diferent i l’autor empra el llenguatge col·loquial colombià.
• Representa molt bé el tipus de novel·la que es feia a l’època.
• Troba que idealitza l’entorn i parla que és la novel·la romàntica “per sé". Parla de la novel·la hondurenya “Blanca Olmedo” que és la contraposició a n’aquesta.
• Li ha entrat la nostàlgia , ja que ella si que entenia dels plats gastronòmics que surten així com, dels paisatges i la fauna. Li ha recordat molt la seva terra...

José Raúl Galo :

• Li ha agradat la novel·la i l’ha enganxat, cosa que li ha estranyat que una novel·la que no tengui violència sigui del seu grat.
• És una novel·la a on hi ha amor i final tràgic cosa que a ell sempre li agrada.
• Tal vegada una mica massa descriptiva.

Maria Gomila:

• Troba que avui en dia el llenguatge no ens sembla tan estrany ja que hem entrat en contacte i vivim amb persones d’origen colombià i ells han conegut el nostre així com nosaltres coneixem el seu.
• Li ha agradat.
• Pensa una mica el mateix que tothom.

Rosa Ramos:

• Vocabulari enriquidor. Troba que la narració és com a prosa poètica.
• L’argument és una història molt tendra.
• Els personatges molt edulcorats.
• Descripció de l’esclavitut molt edulcorada.
• El personatge de Pare d’Efraín és una figura que imposa, imparteix disciplina. Molt orgullós del seu fill.
• Li ha agradat, però no el tornaria a llegir.

Esperança Bisbal:

• És una novel·la bucòlica.
• Troba que el temps del viatge que Efraín fa cap a Europa no és real, no està ben mesurat, li sembla una errada ja que per l’època fer-ho en quinze dies no ho troba creïble.
• En quan a vocabulari ella ha tingut un dubte ja que troba que quan diu que el cavall brufava no ho deia amb aquest sentit sinó amb un altre. Planteja als altres membres si ells li han trobat el sentit.
• S’ha emocionat molt, i ella diu feia estona que un llibre no l’emocionava, la història de l’esclava Feliciana (nom vertader Nay).
• Li ha agradat, però no el tornaria a llegir.

Francina  Rincón (Moderadora)

Com sempre la Francina ens va fer “cinc cèntims” de la biografia de l’autor, que he detallat, també i com sempre ens amplia la comprensió de l’obra.

Informació recollida: 

http://www.bibliotecasvirtuales.com/biblioteca/literaturalatinoamericana/isaacs/breveresumen.asp

http://es.wikipedia.org/wiki/Jorge_Isaacs