dimecres, 2 d’abril del 2014

Tertúlia "El castell de vidre" 26/02/14

El castell de vidre - Jeannette Walls

Jeannette Walls (Phoenix, Arizona). És periodista i escriptora. La colpidora novel·la autobiogràfica El castell de vidre l'ha convertit en una autora d'èxit. Actualment col·labora a Esquire, New York Magazine i USA Today. El castell de vidre és una història commovedora, d'una sensibilitat extraordinària, que no es pot deixar de llegir. Comparada a Charles Dickens i a Frank McCourt, ha venut més d'1 milió i mig de llibres. Créixer a la família de Walls no és fàcil. Ni per a la Jeannette ni per als seus tres germans. Però a voltes és màgic. Fabulós. Quan la mare fa d'artisita i oblida que odia la domesticitat. Quan la fantasia de les històries del pare fa oblidar la pobresa, la gana, el fred, els pantalons foradats amb els genolls pintats perquè no es noti, els viatges per l'Amèrica profunda de casa miserable en casa miserable. Quan està sobri. Però la Jeannette creix, i aprèn que la vida és complicada, i que el castell de vidre amb què han somniat tota la vida ella i el seu pare potser no es construirà mai...



Opinions dels membres del club de lectura:

Mari Carmen
Es fácil de leer y de entender. Está muy bien que una niña pueda contar esta historia, hacer lo imposible por sobrevivir, viven al limite. Son unos luchadores, me sorprende como se buscan la vida.

Antònia Peralta
Qual el vaig començar no em va agradar gens, pensava que estaven bojos. Tampoc m'agrada el tema dels tatuatges i no em cridava res l'atenció. Però vaig passar un parell de pàgines i vaig seguir la lectura i al final em va agradar, sobretot l'afany de superació dels germans. Però els que son increïbles son els pares, tan deixats...

Magdalena Morro
No m'hi cap al cap, no puc entendre als pares. Són dues persones egoistes, sobretot la mare. Però m'ha agradat. Tenen una filosofia que no deixen als nins una altra opció que espavilar-se. És una història fantàstica, massa barbaritats. Ho he llegit ràpidament.

Ana Lilian
Lo leí rápido, la autora tiene habilidad con la pluma. Me molesta como profesional la historia y que haya tenido éxito. Hay algo que no me dice de la madre de los niños. El libro tiene vacíos. En cambio del padre da muchisimos detalles... Los chicos son inteligentes. Libro raro, no lo recomendo.

Raul Galo
Es una historia de dolor y sufrimiento continuo. El castillo de cristal es lo que monta la chica después de pasar toda esta experiencia. Te invita a pensar que cosas no hacer en la vida. No entiendo la historia del diamante. Por mi cuenta no lo hubiese leído.

Antonia Román
Al segundo capitulo lo hubiese dejado si hubiera sido por mi cuenta. Es la versión gore de "Un árbol crece en Brooklyn". Es un libro muy extraño, como pueden hacer sufrir tanto a los niños. Respecto a los abusos no lo entendí, como se pueden poner de parte del abusador... Aberrante. Los padres creo que son surrealistas no puede pasar esto. Se nota que es periodista, lo cuenta como si fuera un telediario.

Maria Crespí
Molta paia, l'escriptora deu viure molt bé ara. Els pares són uns egoistes, però és una història que pot passar i de fet passa.

Kika Jaume
Pareix una història real, em recorda a les lectures dels anys 80 hippies, històries d'aquell moment però no en circumstancies tan penoses com aquesta. Els pares duen un sistema de vida immadura i totalment des-estructurada. Tristament aquestes coses passen.

Esperança Bisbal
És un llibre molt pla i es llegeix molt rapit. Està d'acord amb la resta del grup, no aprova el comportament dels pares, pensa que estan malalts. M'ha cridat l'atenció la definició de "indigent" i és que hi ha gent que vol viure així. No volien responsabilitats, passaven fred, fam i després de tot la nina no odia als pares. Em sorprèn.

Montse Regué
És una novel·la que es parla d'una família que cerca l'esperança, narra la seva historia. Aprenen a cuidar-se entre ells, ho fa d'una manera senzilla escriure sobre la seva història de la infància. M'ha commogut. Novel·la excel·lent. Hi ha moments en què et deixa el cor apretat, em va deixar intrigada amb les seves històries, es va entrant dins i t'envolta d'una manera profunda. Sigui veritat o no M'ha agradat molt.

Jose Salmerón
Es un libro vacío, aburrido, malo, es imposible ser peor. La chica sabe escribir, se nota que es periodista, tiene unos padres hippies. Viven así y encima lo adorna tanto para bien como para mal. Es fácil de leer. Parece ser que son inteligentes despues de todo los dos hermanos. En fin, es malo, tedioso, monotono.

Lluisa
M'ha encantat, com demanen carinyo als pares... potser una història completament real, això passa i és molt comú. El recomanaria, esta molt bé escrit, és difícil que sigui pla. He plorat i m'ha encantat.

Lourdes
Expectatives tristes, però ho he trobat divertit després de tot, la forma en què la nina ho conta. Em fa rabi que sigui tan perfecte. No té res a veure amb les novel·les de Charles Dickens. No és racista, m'ha sorprès, no xerra mai dels moments sexuals dels pares la nina. Ella és feliç després de tot. No ho recomanaria, no m'ha agradat. Però pot ser un cas real perfectament tota la historia. És una filosofia de vida ser així.

Conxita
No ho vaig poder llegit, vaig estar ingressada i el vaig agafar amb ganes però quan vaig començar la lectura no vaig poder avançar. No m'agradava, no podia seguir, com pot una dona escriure aquesta vida. Si tots fóssim iguals tot seria un desastre. No ho recoman a ningú. Tenia ganes boges de llegir-ho i no he pogut.

Francisca Hernandez
No m'ha agradat, la situació dels nins, com la nina cerca en el fems, això mai ho he vist, per molt pobres que hem sigut tothom tenia un poc de pa. El llibre és molt cru. M'ha agradat, però no entenc el comportament dels pares. Se'm posa la pell de gallina. No tenguis fills en aquestes circumstàncies, no m'entra al cap el moment de la mare amb el trosset de xocolata al llit i que no doni menjar als seus fills.